Xavi ha estat víctima de la volu­bi­li­tat emo­ci­o­nal del bar­ce­lo­nisme i coneix per­fec­ta­ment com els “queda’t si us plau” poden ser els “marxa ja” en qüestió de set­ma­nes, com les implo­ra­ci­ons de l’avui són els desen­ganys del demà, com els elo­gis per neces­si­tat t’aca­ben tirant al car­rer quan hi ha una alter­na­tiva millor en car­tera: El Barça neces­sita ser ser­vit per aquells que l’esti­men, però poques vega­des el Barça ser­veix de manera pro­por­ci­o­nal a l’entorn imme­diat.

Per això Xavi con­ti­nua ferm en un moment en què creix el ger­men de la pressió mediàtica des de la mateixa junta, la llotja que va res­pi­rar amb la seva dimissió dife­rida i ara el veu com l’entre­na­dor ideal per la tem­po­rada vinent. L’èxit de Xavi ha estat donar temps als cor­rents d’opinió del club perquè s’ado­nin que no hi ha alter­na­tiva de garan­ties.

Així doncs, en anys de penúria econòmica i ins­ti­tu­ci­o­nal, quan es posen els ele­ments a la màquina d’esco­llir tècnic i s’inclo­uen la vari­a­ble de seguir amb el pur­ga­tori de Montjuïc, l’accep­tació de la falta de liqui­di­tat per cons­truir un equip sense les peces desit­ja­des, la neces­si­tat d’apos­tar pel talent de casa per sobre de la incer­tesa del foras­ter, la urgència de fer també de por­ta­veu ofi­cial del club, l’exigència d’accep­tar el per­so­na­lisme de la pre­sidència, i el requi­sit de fer de paraigües en una tem­po­rada en què es des­co­neix la incidència de Mbappé al Madrid, doncs el resul­tat final del can­di­dat ideal és claríssim: Xavi Hernández.

Per tant, a par­tir d’ara la pressió interna i externa per la con­tinuïtat de Xavi serà expo­nen­cial a l’apro­xi­mació del final de tem­po­rada, a una pos­si­ble victòria davant el PSG, i a les dife­rents nega­ti­ves d’entre­na­dors de pri­mer nivell i accep­ta­ci­ons d’entre­na­dors que no volen ser­vir el Barça, sinó que el veuen només com la redempció de fra­cas­sos per­so­nals recents o el tram­polí per cata­pul­tar car­re­res secundàries.

En defi­ni­tiva, Xavi té la situ­ació on volia al mes de gener quan va dir que no però sí, quan va fer el gest per acon­se­guir el marge fins a final de tem­po­rada per redi­mir-se ell també dels dar­rers mesos de l’equip, quan va posar la pressió a la llotja i l’afició perquè valo­res­sin si real­ment hi ha ara mateix un can­di­dat millor per diri­gir el Barça. Con­clusió: Xavi ha gua­nyat i tindrà el gust de dir un no davant les implo­ra­ci­ons de l’entorn, o dir un sí enfor­tit que ser­veixi també per can­viar les regles del joc.