A prin­ci­pis d’abril, es van acla­rint els can­di­dats al títol de la majo­ria de lli­gues, es dis­puta la regata que enfronta els bots d’Oxford i de Cam­bridge al Tàmesi, i comen­cen a aparèixer les pri­me­res flors de la pri­ma­vera. També es dis­pu­ten dues de les cur­ses d’un dia més lle­gendàries del calen­dari ciclista: el Tour de Flan­des i la París-Rou­baix, que són dos dels cinc monu­ments ciclis­tes.

Flan­des és la part de Bèlgica on par­len fla­menc, el mateix idi­oma que els seus veïns holan­de­sos. Però Flan­des és també un lloc d’infausta memòria per a la història dels mili­tars espa­nyols, on fa segles van encai­xar algu­nes de les seves der­ro­tes més cèlebres. Durant bona part dels segles XIX i XX, Flan­des va ser més pobra que Valònia, on par­len francès, que és l’altra regió amb la qual forma Bèlgica. Però des de fa algu­nes dècades als fla­mencs els va millor que als valons. La majo­ria de fla­mencs es vol­drien inde­pen­dit­zar i voten en con­seqüència, però no se n’aca­ben de sor­tir.

Diu­menge pas­sat es va dis­pu­tar el Tour de Flan­des (ofi­ci­al­ment, De Ronde van Vla­an­de­ren). 270 quilòmetres a través de car­re­te­res estre­tes i pujant alguns dels turo­nets més mítics del ciclisme com el Kop­pen­berg, el Kwa­re­mont i el Pater­berg. Són curts, tenen llam­bor­des i és on se sol deci­dir la cursa encara que es tro­bin ben lluny de la meta. A Flan­des el ciclisme és gai­rebé una religió i el diu­menge que es dis­puta el Tour de Flan­des els vorals de les car­re­te­res s’inun­den de gent bevent cer­vesa i fent one­jar ban­de­res gro­gues amb un lleó alçat, la ban­dera fla­menca.

Aquest any va tor­nar a gua­nyar Mat­hieu van der Poel. Ho va fer amb un atac a 45 quilòmetres de l’arri­bada, pujant el Kop­pen­berg asse­gut i amb el plat gran, men­tre que a la majo­ria de rivals els pati­na­ven les rodes i havien de posar el peu a terra i pujar cami­nant men­tre veien com ell se n’anava i era impos­si­ble d’atra­par. Amb aquesta, ja acu­mula tres victòries. Si en signa una altra, i és ben pos­si­ble perquè li que­den molts anys per pro­var-ho, es con­ver­ti­ria en l’únic ciclista de la història amb més de tres victòries en aquesta cursa mítica. Poca broma.

Però les llam­bor­des encara no s’aca­ben. Diu­menge que ve arriba l’“infern del nord”. La que per a molts és la cursa ciclista més dura i sal­vatge de l’any: la París-Rou­baix, que surt de la Ciu­tat de la Llum i s’enfila cap al nord abans indus­trial i ric i avui una mica deca­dent, però sem­pre plujós, humit i ventós. És la cursa ciclista més plana del calen­dari, no té cap pujada. Però per a molts és la més ter­ri­ble de l’any. Els ciclis­tes han de tra­ves­sar més de vint trams de llam­bor­des amb empe­drats irre­gu­lars, amb can­tons ben vius, a punt per pun­xar els pneumàtics o fer caure qui no tin­gui la perícia necessària. Cada tram té el seu nom i la seva història i és clas­si­fi­cat per l’orga­nit­zació en funció de la seva duresa i lon­gi­tud.

Qui hagi anat en bici per un camí empe­drat, ja sigui pel nucli antic d’algun poble o ciu­tat o per un camí als afo­res, es pot fer una idea de com ha de tron­to­llar la bici­cleta a 50 quilòmetres per hora. Com t’ha de dei­xar el cap xar­bo­tat, el cos sac­se­jat i les arti­cu­la­ci­ons mase­ga­des.

Diu­menge que ve hi torna a haver l’espec­ta­cle ciclista de les llam­bor­des. En aquesta ocasió, no són els turo­nets empe­drats de noms fla­mencs, sinó l’infern dels trams plans i ven­to­sos on par­len francès. Les rodes tor­na­ran a girar, el públic tor­narà a cri­dar i els ciclis­tes tor­na­ran a hono­rar la història peda­lant sobre les llam­bor­des humi­des.