opinió
Montilivi salvarà Catalunya
El temps quaresmal de sacrifici, avantsala del recolliment personal necessari per dotar de sentit el nostre traginar per l’existència, ens serveix als gironins per entendre que Girona pot ser immortal però no eterna. Pols som i en pols ens convertirem, però mentre no arriba el dia, el Girona, enamorat del seu fortí de Montilivi, accepta la missió transcendental de salvar un país eixut i nostàlgic, que voreja la mediocritat política perdent un llençol a cada bugada amb el català tot esquitllant una parla que teixeix la nostra identitat cultural.
Als gironins, tossuts i nostrats de sèrie a còpia d’exhibir bravura davant de les garrotades antigues dels francesos, ja ens abelleix aquest paper de salvadors d’una dolça pàtria que es baralla per un casino i no necessita Castella per perdre el senderi. Sense referents polítics que mirin més enllà de la poltrona, Montilivi, temple modern català, combat la sequera amb la generositat de jugar els tres últims partits diluviant, perquè els déus saben que fins i tot el Girona balla i canta sota la pluja. Mentre l’aigua s’escampa per rius, pantans, bufandes i samarretes blanc-i-vermelles, el país respira i els gironins cridem gols mullats per donar i per vendre i, de retruc, amb aquest clima galdós que suportem estoicament els aficionats, tot sembla indicar que és un altre as a la màniga del nostre entrenador, en Míchel català, ansiós per començar a preparar l’equip per suportar els climes nòrdics europeus, mentre somnia que el nostre excels capità lluï el primer braçal europeu del Girona pel Vell Continent, en una de les escasses victòries del romanticisme en aquest esport, perquè Stuani, que va ser temptat pels milions d’Orient o podia haver fugit amb la cua entre les cames després del descens, frega amb els dits la proesa de videojoc de defensar els colors que tant estima arreu Europa, tot marcant gols i xalant com un infant en copsar com els gironins se l’estimem com si hagués nascut al cafè Norat de la nostra Rambla.
Si en algun moment creieu que Catalunya s’enfonsa, veniu a Montilivi, temple del futbol, i experimentareu de primera mà que el país no està perdut.