És el millor davanter. No és el més glamurós ni el més popular, però li és igual. És únic perquè després de fallar una ocasió al minut noranta per culpa d’una gran aturada del porter, en comptes de posar-se les mans a la cara i lamentar-se exageradament en un primer pla dramàtic del rostre que sortirà a tots els resums de televisió, amb l’instint assassí innat, surt a caçar la pilota, marejada a l’aire, i, tot negant l’esteticisme, realitza com pot una acrobàcia per rascar-la just per superar la línia plorant i, és clar, és un gol impossible que només els privilegiats poden signar. És el millor perquè cada vegada que surt al camp té la missió de perforar la porteria rival. Li brillen els ulls, i només anhela marcar gol per petonejar l’escut i no el seu ego. Ho porta a la sang. Ni al central més odiós del món li encomanaria marcar-lo, perquè és un davanter busca-raons que es fabrica les ocasions a cops de colze trasbalsant defenses aguerrides.

Stuani és el millor davanter del món perquè ha entès que li queda poc futbol i li compensa jugar cada partit com un regal. Passarà a la història del Girona, no pels seus infinits gols decisius, sinó perquè amb el xiulet final és el primer a aplaudir la grada, conscient que agrair el suport incondicional és més poderós que tres punts. Per això, lluny de les càmeres, tracta els aficionats, especialment els menuts, amb una estima desbordant que li surt de l’ànima, forjant-se com a gironí etern.