Els nens venen de París
Creure que dimarts vinent el Barça eliminarà el PSG de les semifinals de l’actual copa d’Europa és tan absurd com mentider el nom que la designa. Que dimecres d’aquesta setmana en el partit d’anada dels quarts de final de la UEFA Champions League l’equip de Xavi Hernández guanyés en el Parc dels Prínceps el París Saint Germain per 2-3 no vol dir sinó que, tal com creixen, els jugadors del primer equip del Futbol Club Barcelona poden guanyar els que entrena Luis Enrique; i això és, com demostra la probabilitat, tota una altra cosa que resignar-se a creure.
Essent poc original, perquè va ser el crític i poeta anglès Wystan Hugh Auden qui va incrustar en els fonaments discursius de qui els parla l’obligació moral –per ètica– de presentar al lector la cosmovisió a partir de la qual l’opinant emet els seus judicis, i a desgrat de considerar que confessar-se, sobretot en públic, té un deix de presumpció desagradable, els he de dir que, amb esperança i confiar, la paraula creure, qui això els proposa de llegir procura que figuri poc en el seu vocabulari: aquesta, per la submissió a l’obediència; esperança, perquè esperar implica inacció, i confiar, perquè de la fides del llatí cristià n’han sortit massa enemics de la raó humana.
Com que en algun altre d’aquests textos esportius ja ha aparegut la ximpleria fonamental de l’Apologètica de Tertul·lià i esperar, a hores d’ara, només ens serviria per rosegar-nos encara més les ungles, els proposo que considerem l’absurditat de creure en la victòria.
Que les conseqüències de la ignorància del resultat final i de la certesa del marcador probable puguin ser les mateixes, no ens demostra sinó que ni la fe ni la raó –ni llurs obediències– no poden superar el handicap del futur sense la projecció dels desitjos. I en això, el subjuntiu del tant de bo és el pare carbasser del que pensem que ens podrà fer feliços.
Al capdavall, doncs, en el resultat de dimarts vinent a l’estadi Lluís Companys de Montjuïc s’hi dipositen les ànsies de plaer; és a dir, les ganes de tornar a sentir l’ebullició de les endorfines que dimecres ens van fer saltar de les cadires.
Amagar el desig humà rere l’esperança, la creença o la confiança és tan covard com la por al fracàs, al pecat i a la repressió i paralitza tant que tomba d’esquena. Més val saber i admetre que l’error és probable que no pas tancar a l’urna dels preceptes protectors l’alegria dels dies que falten per resoldre el conflicte. Ens han ensinistrat tant a defugir-lo, el conflicte, que tenim com a seny el fet de creure –que és l’aixopluc de la frustració possible–. I així, no hi ha tribu que surti de la cova ni poble de les ordres de l’amo.
Caminar, en canvi, per la banda alegre de la comèdia de la vida implica saber que les coses poden no resultar ben bé com un hom desitja i assumir-ho abans que el París Saint Germain no ens refregui pels morros algun gol més que no pas el solitari que el Barça els porta d’avantatge.
Convèncer-se que els nois que van anar a París poden vèncer l’entramat del PSG abandona l’absurditat de la fe –qualificació del pare de l’església dit– a la capsa amb el gat de Schrödinger (aquella d’on no sabem si el gat hi és viu o mort fins que no n’obrim la tapa) i ens presenta un futur on les criatures del planter ens faran més grans que no pas el que, de ben segur, ens faran a Montjuïc dimarts al vespre.