El ciclisme, com tan­tes coses a la vida, és l’etern retorn. Cada any la Terra fa una volta al Sol, pas­sen les esta­ci­ons i, també, el calen­dari ciclista. Comença amb pro­ves menors als antípodes, segueix bai­xant de Milà a San­remo i con­ti­nua amb algu­nes cur­ses d’una set­mana com la Volta a Cata­lu­nya o al País Basc. Després venen les llam­bor­des del Tour de Flan­des i de la París-Rou­baix, aquest any domi­na­des amb mà de ferro per Mat­hieu van der Poel. Men­tre que d’altres s’esta­ve­llen, pun­xen i cauen als rocs de l’“infern del nord”, ell sem­bla que no els noti, hi passa per sobre sense cap difi­cul­tat, flota.

Ara ja s’han aban­do­nat les cur­ses amb llam­bor­des fins a l’any que ve, però no aque­lla zona d’Europa rica, avor­rida i on sol fer mal temps. Aques­tes set­ma­nes els ciclis­tes roda­ran pels turo­nets de bosc espès on hi ha hagut algu­nes de les bata­lles més deter­mi­nants de la història moderna d’Europa: les Arde­nes, on con­flu­ei­xen Bèlgica, França, Luxem­burg i Ale­ma­nya, tot ple­gat regat pel riu Mosa. Diu­menge que ve es dis­puta la degana de les clàssi­ques ciclis­tes, que surt de Lieja, arriba fins a Bas­togne i torna. Després, ja s’afron­ta­ran els mesos de les grans vol­tes, començant pel Giro d’Itàlia, que aquest any comença el 4 de maig.

És l’etern retorn, el cicle de la vida, any rere any. En mol­tes coses, igual; en d’altres, dife­rent. El ciclisme, i bona part dels esports, són un mirall que reflec­teix la con­dició humana.

Un dels ciclis­tes fran­ce­sos més impor­tants dels últims temps, Gui­llaume Mar­tin, hi esta­ria d’acord. Fa anys que com­bina bones clas­si­fi­ca­ci­ons, com per exem­ple el desè lloc en un Tour de França, amb una acti­tud valenta i amb gust per anar a l’esca­pada. Una filo­so­fia basada en la idea que és millor inten­tar-ho i fra­cas­sar que no pas que­dar amb el dubte. L’última etapa de la Volta a Cata­lu­nya d’aquest any en va ser una mos­tra. Però, a més de ser un dels ciclis­tes ata­cants, dels que fan espec­ta­cle encara que no gua­nyin, a Mar­tin li agrada la filo­so­fia.

El seu pri­mer lli­bre va ser Sòcra­tes en bici­cleta, on alguns dels prin­ci­pals filòsofs par­ti­ci­pen en el Tour de França. Es pot lle­gir com un lli­bre de filo­so­fia apli­cat al Tour o com un lli­bre de ciclisme que pica l’ullet a la filo­so­fia. És diver­tit, entre­tin­gut i pot ser una bona porta d’entrada a les noci­ons bàsiques de la filo­so­fia.

Diàlegs entre Flau­bert, que defensa que només podem pen­sar asse­guts, i Nietz­sche, que neces­si­tava cami­nar perquè els pen­sa­ments apa­re­gues­sin. I entre Plató i Aristòtil, sobre si el cos és una nosa, una gàbia que tanca l’espe­rit, o bé alguna cosa més que té sen­tit cui­dar, fer ser­vir i gau­dir.

Les ten­si­ons aflo­ren entre els equips i a dins del mateix equip. Com passa a la vida, a la feina i a la família, no tot­hom ho veu de la mateixa manera ni té els matei­xos interes­sos. Sòcra­tes fa pre­gun­tes. Marx insta els gre­ga­ris a ajun­tar-se i dei­xar de posar la seva força de tre­ball al ser­vei d’un altre. Nietz­sche va a la seva, fora de la dis­ci­plina d’equip, només guiant-se per la seva volun­tat. Bic­hat explica que la vida és només el con­junt de for­ces que resis­tei­xen a la mort. No és filo­so­fia enre­ves­sada que només ente­nen els que ja en saben, sinó una cosa millor: idees filosòfiques apli­ca­des al Tour. Una cursa que, com qual­se­vol bona novel·la o assaig, ens diver­teix i ens fa rumiar. Perquè el ciclisme mol­tes vega­des ens mos­tra que el que passa abans, durant i després d’una cursa és humà, massa humà.