Escollir malament és una manera de viure, una forma com una altra d’arrossegar la teva existència, de sobreviure matinades de derrotes cícliques que acabes amb el cap encastat a terra. Per això quan em miro al mirall i veig la meva identitat rebregada d’antimadridista i independentista, penso en quin moment vaig escollir tan malament, en quin instant execrable vaig decidir apostar per l’ideal en lloc de posar els quartos al pragmatisme vital.

Així doncs, l’antimadridista bàsic no té remei a l’hora de gestionar el seu patiment, no vol mirar els partits de qui anhela la caiguda, però els segueix de reüll tot reprimint el desig de veure’l perquè és conscient de la trampa: relaxar la presa per donar-li el cop de gràcia en el primer moment de l’excitament. Sap que morirà però s’acosta a la trampa sense miraments.

Per això qualsevol antimadridista de manual té converses esquizofrèniques amb si mateix sobre la prudència, l’anticipació emocional del gol al darrer minut, la visualització de la derrota personal a mode d’exercici preventiu, i sobretot, la gestió neuròtica de qui es mou a mig camí entre la consciència de l’evidència científica i l’esperança d’un canvi inexistent. Evidentment, la conseqüència directa d’aquesta saturació mental durant els partits del Madrid sempre és la mateixa: perdre temps propi per haver constatat de nou la seva tendència a la victòria irracional.

De totes maneres, tot seria menys dramàtic si l’antimadridista tingués el seu dia a diaen un poble perdut de Nebraska, allà, amb les seves vaques fent dong dong mentre es deixa caure al bar del poble. Però no, resulta que hi ha el model d’antimadrista que ha nascut a Catalunya, i podent ser socialista equidistant amic d’en Salvador Illa, s’ha jugat el tot o el res a la causa de la independència del seu país, i clar, hi ha dies que, en anar a dormir, quan sona Roger Mas i visualitza les millors jugades de Ferran Jutglà, pensa si ha estat una mica daltònic a l’hora d’escollir les causes de la seva vida.