Pares i mares
Retirada per complet del món del bàsquet –a excepció dels partits de la Penya, on assistir com a espectadora segueix sent sagrat siguin quins siguin els resultats del primer equip masculí–, el meu vincle amb l’esport es limita des de fa set anys al del paper de mare d’un nen que practica futbol amb l’únic ànim de passar-s’ho bé. Així que avui vinc a parlar de l’univers dels pares i les mares del futbol i a demanar empatia amb un col·lectiu que quan arriba aquesta època de l’any sofrim una angoixa col·lectiva que la resta no ho voldríeu saber. A què es deu aquesta situació? Doncs que estem a mitjans d’abril –sí, sí, abril–, amb la temporada encarant la recta final i encara no sabem a quin equip, o a quina lletra, perquè tothom sap com va això de la jerarquia de les lletres, jugaran els nostres fills l’any que ve. Els que ara són a l’A, confien repetir. Els que són al B, C, D i així fins a tantes lletres com els clubs van ser capaços de crear –qualsevol dia veurem un benjamí Z si els pares paguen–, tenen l’esperança de ser repescats en un nivell superior. I només resten cinc o sis partits de lliga i no hem desxifrat el futur dels menors. Algú es pensa que es pot viure amb aquesta ansietat? És que, per a més inri, com que no sabem l’equip, tampoc no sabem qui serà l’entrenador (aquí obro parèntesi per aclarir que no podem parlar de l’entrenadora perquè ja se sap que elles, les entrenadores, com a màxim poden aspirar a entrenar noies, fins i tot en futbol formatiu). Necessitem al més aviat possible posar nom i cara al jove –normalment voregen la vintena d’anys– que agafarà les regnes de l’equip per explicar-li de forma clara i diàfana com han de jugar els nostres fills, quina és la posició del camp on més rendeix cada nen i quin número de samarreta li porta sort. Que molts de nosaltres, dels pares i les mares, no havíem trepitjat un camp de futbol en la nostra infantesa però ara, gràcies als nostres fills, podríem parlar de tu a tu amb el mateix Pep Guardiola.
I ja és ben normal que estiguem així de nerviosos a aquesta alçada de la pel·lícula perquè, qui més qui menys, té ofertes sobre la taula per marxar a un altre club. Que ja sabem que no és Jürgen Klopp qui s’ha fixat en ells, però és que qui té interès a incorporar-lo a les seves files és el club del barri del costat i ens ofereix la lletra A, ens promet minuts perquè ells sí que han vist les autèntiques qualitats del nen i ens regala les mitgetes. I el coordinador diu que, si venim, intentarà també que la samarreta d’entrenament ens surti de franc. Ara que sabem que hi ha més equips seguint la seva evolució, se’ns afegeix un patiment extra: que el nen no es lesioni, i encara menys fent l’animal al parc. Així que fora patins i patinets, fora partits informals amb els amics de classe on s’hi deixen la pell i els genolls i fora qualsevol activitat de contacte. Ja farà de nen quan tingui vint anys, si és que al final resulta que aquells que et regalaven les oïdes amb les virtuts del teu fill estaven més aviat equivocats. Que ara ha d’estar centrat en el que toca. I el que toca és competir al màxim nivell i demostrar no sé ben bé el què, però demostrar-ho. I als pares i a les mares ens toca fer-los costat, i omplir-los el cap de bones indicacions que els ajudaran a ser millors futbolistes i millors persones. Que algunes encara no diferenciem un fora de joc d’una posició legal, ni un lateral d’un extrem, però quan es tracta de la millora dels nostres nens es produeix el miracle i ens surt la saviesa futbolística per tots i cadascun dels porus de la nostra pell.