Vertigen, sensació d’inseguretat i de por de caure daltabaix experimentada per algú que s’acosta al caire d’un lloc elevat; en el nostre cas parlem del punt més alt de la classificació de la primera divisió. És normal que aquesta sensació s’apoderi dels seguidors del Girona. Es palpa el nerviosisme a mesura que ens acostem a la conclusió de la temporada. Entrem a la veritable dimensió desconeguda. Ens trobem a un pas de seure per primera vegada a la taula dels més grans i és amb els més grans, amb històrics i gegants, amb qui ens juguem ser l’any que ve a la lliga de campions.

El partit d’aquest vespre contra el Cadis és vital, però res no acaba avui, després seran bàsics els de Las Palmas, Barcelona, Alabès, Vila-real, València i Granada. Set finals, i aquí no és un tòpic, que per sort no les hem de guanyar totes. Entenc la preocupació de la gent, però només tenim motius per creure. Ens separa una distància suficient de punts del cinquè, les dades diuen que hem guanyat 20 partits de 31, que hem marcat dos gols per matx i n’hem concedit només un. Tenim una possessió mitjana del 57%, i els jugadors guanyen la meitat dels duels que disputen. Això i el fet que a casa només hem perdut un enfrontament ens ha de fer ser més optimistes. Estic segur que jugarem contra els millors d’Europa l’any que ve. Avui, els jugadors ens necessiten confiats i nosaltres ens mereixem les victòries que ens portin a celebrar una temporada que potser, i només potser, serà irrepetible.