Pare, jugarem a Europa
Ja no és un somni, és una realitat. Pare, jugarem a Europa. Qui ens ho havia de dir aquella tarda de primavera, no recordo l’any, quan tribuna feia patxoca. Si guanyàvem el Palafrugell, pujàvem a tercera divisió, la nostra categoria amb permís del Balaguer, el terrible rival a batre.
Els diumenges a la tarda caminàvem per arribar a un Montilivi perifèric, inabastable, solitari, llastimós. I tu, pare, ens hi guiaves de la mà, cultivant la nostra estima incondicional a un club condemnat a la mediocritat i l’ostracisme tot trepitjant l’ombra de la desaparició. Ha plogut molt des de llavors, cuinant un còctel amanit d’un polsim d’alegries i cassolades de decepcions, per dibuixar un camí polsegós fins a tocar avui el cel jugant un futbol d’artista. Ara, si arribes tard a l’estadi, corres el risc de perdre’t gols, com ens va passar dissabte, resignant-nos a celebrar-los a la carretera. Embriagats de futbol, feines tenim a repetir als teus nets que no s’hi acostumin, a aquests dies extraordinaris que vivim dins de Montilivi.
Pare, avui és de justícia recordar-nos de tots els qui ja no hi són i duien gravat el Girona a l’ànima, com l’avi, que t’obrí les portes de Vista Alegre. Si la Conference era un miracle, acaronar la Champions és un goig indescriptible per viure plegats, perquè el que més il·lusiona del que estem vivint es resumeix en la teva cara de felicitat desbordant quan et vaig veure al final del partit, després de classificar-nos per a Europa.