D’errors i d’efectes
De literatura de contrastos –i a vegades amb títols antagònics o contraris, si no es complementen– n’hi ha per donar i per vendre: Seny i sentiment o Orgull i prejudici, de Jane Austen; El roig i el negre, de Stendhal; Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski; Guerra i pau, de Lev Tolstoi; El soroll i la fúria, de William Faulkner; Vida i destí, de Vassili Grossman; La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda... I si hi comptem aquella com Rinconete y Cortadillo, de Miguel de Cervantes, o Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, on la contraposició –i hi podríem afegir Romeu i Julieta o Antoni i Cleòpatra, de William Shakespeare– rau sobretot en el comportament dels personatges, tindrem un bon ventall de lectures capaces d’ajudar a prendre decisions als gestors de can Barça.
La setmana prèvia a aquesta de la fira del llibre de Sant Jordi, és a dir, la nefasta passada pels culers, en què van ser expulsats de les lligues europea i espanyola (i si les noies, avui, a Londres, no remunten el partit de també fa vuit dies, igualment de la Champions femenina), els errors habituals d’aquesta temporada van quedar tan vistos per a sentència que, un cop enllestida, ja es poden avaluar com a tals o com a defectes; que és el primer que cal fer a l’hora de plantejar la propera.
Com que l’error és humà i és de neci perseverar-hi (i és inhumana la vindicació de la niciesa), potser que comencin alliberant Cancelo del pes de presentar-se com algú capaç de corregir els errors comesos. Les dues errades catastròfiques de marcatge de diumenge al Bernabéu permetent contrarestar els gols guanyadors del Barça van repetir les que, dimarts, havien permès al PSG anul·lar el marcador favorable que hauria pogut deixar viu el club a Europa i obrir-li la participació en el primer mundial de clubs de la FIFA de l’any vinent, on no serà per a vergonya històrica i desastre econòmic.
Tan solament per això, el pes de la responsabilitat ja li hauria de fer acotar el cap i sortir del club sense soroll ni foradar la caixa, perquè tanta repetició l’assenyalaria com una peça defectuosa en qualsevol cadena de muntatge. I hauria de passar per la porta de bracet amb l’il·luminat (en l’argot futbolístic del club, comissionista o sangonera) que va menystenir la dificultat de l’exjugador del València, de l’Inter de Milà, de la Juventus de Torí, del Manchester City i del Bayern de Múnic per mantenir al camp la disciplina que l’entrenador li dibuixa a la pissarra.
Una altra peça per descartar podria ser la de João Félix. No hi ha manera que corregeixi el vici de deixar córrer la jugada quan perd la pilota. S’enfada, alça i abaixa els braços maleint l’error fent que l’adversari jugui amb avantatge, perquè el noi té el defecte d’aturar-se a llepar-se la ferida.
A pesar que sigui de justícia remarcar-li les fuetades de talent i que a vegades sembla que l’estiri el nervi d’empaitar qui li pispa la pilota, per fer l’estaquirot habitualment més val vendre’l amb Ferran Torres, una altra peça d’una fiabilitat poc recomanable. Com Raphinha, ves, que si no és que el darrer xut no li fa sonar la flauta, no hi ha manera que llegeixi correctament l’última passada. S’hi fa i dribla bé, quan el ball no l’entrebanca, i de tant en tant la bimba li va a barraca, però en falla tantes que també arrossega un defecte de fàbrica.
Lawandowski, Gündogan, Romeu, De Jong... són peces que per naps o per cols (per esgotament o per lesions) han acabat tan defectuoses com podria ser-ne qualsevol altra de casa, per jugar, entrenar o farcir els despatxos. I aquest corc fa tant de temps que rosega les arrels del club que, més que un error persistent, ves que no en sigui el defecte.