Els perills de l’èxit
Fa poc vaig assistir a una conferència de Raúl Martínez Corcuera, professor de comunicació a la Universitat de Vic que analitza els discursos d’odi en l’esport, preferentment el futbol, i per això com s’hi manifesta el racisme, l’homofòbia i el masclisme. Això mentre que part dels mitjans de comunicació ho normalitzen, relativitzen i fins ho neguen. A la conferència, va abordar el futbol femení recordant que deu anys enrere ni se’n parlava, com si no existís.
Martínez Corcuera va exposar que, fins a arribar a valorar-se el futbol femení amb la persistència de certs prejudicis i menyspreus masclistes, s’ha passat per la negació: “això no és futbol”; la desqualificació de les jugadores un cop, avalades pels èxits, han exigit la millora de les seves condicions –“són unes cregudes i unes capritxoses” quan, apel·lant-se a la rendibilitat capitalista, “no generen diners”–; l’argument que no omplien estadis i que, si ho feien, era perquè es regalaven les entrades.
Ha arribat un moment en què l’atracció del futbol femení és incontestable. Amb un important seguiment televisiu, el Chelsea-Barcelona va reunir més de 39.000 espectadors a Stamford Bridge (36.000 en el partit d’anada) en la tornada de les semifinals de la Champions. Tanmateix, amb el seu èxit, a l’entorn del futbol femení d’elit comencen a reproduir-se els mals del masculí: ho exemplifica l’atenció i propagació de les declaracions de l’entrenadora Emma Hayes, mala perdedora, donant la culpa a l’arbitratge de l’eliminació del seu equip. Ho anirem seguint.