Domicili particular de Laporta. Repartidor de menjar. Periodistes a la porta. Nits llargues sense argumentari clar. Canvis de decisions basades en discursos emotius. Tot està per fer però no tot és possible. Roda de premsa de l’endemà. President plorant. Entrenador en xandall. Arguments emocionals de vinga som-hi ens estimem molt. Canvis d’opinió. Assessors sense cartera i carteres sense assessors. Intermediaris fent de secretaris tècnics i entrenadors postulats pels mateixos intermediaris. Ni un duro a la caixa. Bartomeu escapant com si res no hagués passat. Pacte de silenci entre juntes antagonistes. Targetes vermelles a l’àrea tècnica d’arrel victimista. Pedro Sánchez i Xavi Hernández. Barça dels 80. Nuñez i Laporta. Gaspart i Yuste. Sortir del domicili del president com si la realitat no anés amb mi. Personalisme presidencialista de naturalesa populista i complexes d’inferioritat no resolts des de la banqueta. Enric Masip. Alejandro Echevarría. Vot i veu. Ferran Reverter. Eduard Romeu. Jaume Giró. Maribel Meléndez. Jordi Cruyff. Mateu Alemany. Veu sense vot. Entrenaments pactistes i jugadors demanant més entrenaments. Estadi de lloguer amb estructura de parc temàtic. Bienvenidos. Welcome. Irasshhaimase: Museu Dalí + Sagrada família + Partit del Barça. Guardiola caca. Periodistes amics de Guardiola més caca. Periodistes que em sembla que poden ser amics de Guardiola perquè no són amics meus, caca al quadrat. Palanques per Vitor Roque. Andre Cury, el punt en comú de Rosell, Bartomeu i Laporta. Cortines de fum. Repetim el clàssic. Cortines de fum. L’emoció compartida per sobre de la gestió. El bàsquet intentant salvar el futbol. Expectatives desproporcionades. Aconseguir en lloc de construir. Perdre tindrà conseqüències si no em toca manar a mi.

Això és el Barça, el club incapaç de fer l’estabilitat una rutina, aquell club que va veure com el 2010 feien caure el seu president durant l’època més gloriosa de la seva història, el club utilitzat com a trampolí del poder i com a aliment dels egos individuals, el club mediàticament més poderós del país, el club en què l’eròtica del diner és substituït per l’eròtica de la glòria, de perviure a la història, de saber-se recordat quan la vida haurà passat, o sigui, el darrer intent de passar a l’eternitat per aquells que no voldrien morir mai: El Barça és massa èpic per fugir del caos com a forma de vida.