Els primers ultres espanyolistes
Es definien com a “españolistas de ideal y deportivamente”. Es tractava de la Peña Deportiva Ibérica, integrada per “socios adictos al R. C. D. E. cuyo objeto es laborar por el deporte en todos sus aspectos”. Es van constituir legalment el 1925. Alguns anys després, en fer balanç de la seva activitat, explicarien que la seva funció havia estat “hacer frente con todas sus consecuencias, a los indígenas separatistas que encubiertos tras la bandera del F. C. Barcelona venían, pese al régimen dictadorial implantado en España por el malogrado Don Miguel Primo de Rivera el 13 de septiembre de 1923, sirviendo á este club como instrumento para la expansión de su política suicida anti-española de la que hacían víctima a jugadores y socios del R. C. D. Español por el solo hecho y motivo del nombre que ostentava dicha entidad deportiva”.
Els orígens d’aquesta penya, la primera d’aficionats ultres de l’Espanyol, ha estat resseguida per l’historiador José Fernando Mota Muñoz en un llibre molt recomanable que s’acaba de publicar, Els ultres de la Peña Ibérica (Manifest Llibres). Mota, que ja havia dedicat un estudi a l’extrema dreta en la Barcelona republicana (Publicacions de la Universitat de València, 2020), ha buidat un munt d’arxius i de revistes per oferir-nos una pàgina molt desconeguda de la nostra història, la dels anys en què l’esport en general i el futbol en particular es van convertir en fenòmens de masses i, al mateix temps, en refugis de passions desfermades i identitats polítiques, tot sovint confrontades.
Els socis de la Peña Deportiva Ibérica, que eren coneguts com els ibéricos, van destacar per la seva actitud violenta. A l’estadi, se situaven al gol de dalt del camp, on les entrades eren més econòmiques i hi havia més llibertat de moviment; i se sentien orgullosos de la seva fama d’agressius. En un article publicat el 18 de gener del 1926, just abans d’un partit contra el Barça, es vantaven que “donde juega el Español hay garrotazos. En aquello de a Dios rogando y con el mazo dando, único refrán que no falla para evitar coacciones de ciertos públicos fanáticos y chillones”. En un altre, denunciaven aquells que creen “un ambiente ficticio, capaz de amparar a cuantos faltándoles virilidad para que culminen sus ideales políticos, subvierten las finalidades deportivas”. Els ibéricos es queixaran tot sovint de l’ús polític del futbol i del Barça per part dels catalanistes, sense reconèixer que ells estan fent exactament el mateix des de l’altre costat de la trinxera. La violència dels ibéricos no només es manifestarà als camps de futbol, sinó també als carrers. La matinada de l’1 al 2 de maig de 1926, per donar-ne exemple, els més exaltats intentaran enderrocar l’estàtua de Rafael Casanova, però la presència de la policia ho evitarà.
La Peña Deportiva Ibérica, que el 1928 es rebatejarà com a Peña Ibérica a seques, es mantindrà fins a mitjans dels anys trenta. El 5 d’abril del 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que conduiran a la República, van organitzar un “míting de afirmación patriótica” per “protestar de las campañas separatistas que realizan algunos de los sectores que se aprestan a la lucha electoral”. Un dels directius de l’entitat, Domènec Batet, va proclamar-hi: “La Peña Ibérica no está con nadie, ni con la Monarquia, ni con la República, pero estará siempre al lado de quién haga a España grande”. Molts dels ibéricos acabarien a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, menys el mateix Batet, a qui els franquistes afusellarien el seu pare, el general Domènec Batet.