Veure el Girona classificar-se per a la Champions –freguem-nos els ulls– deixant el Barça a la lona com si els de Montilivi fossin la versió futbolística de Rocky Balboa, o sigui, resistir els embats del rival per atonyinar-lo en el darrer assalt, és present indicatiu, realitat punyent o un hype que s’ha fet viral a les xarxes socials, que dirien els més joves. Amb el temps això que vivim passarà a ser història, història amb lletres majúscules, i després un mite o una llegenda amb la qual els avis entretindran els nets buscant obsessivament vídeos amb gols de Portu –qui ho hauria dit– en els nous aparells tecnològics que gaudirem (o patirem) en el futur.

És cert que la matraca que estem donant els de Girona, i els de comarques, amb tot això, deu ser força esgotador pels de la metròpoli barcelonina i altres indrets més allunyats dels Països Catalans. Ara mateix molts deveu estar pensant: “Un altre article del Girona, que pesats!” És que això no té cap mena d’explicació teòrica per molt que ens posem a dibuixar sistemes futbolístics. Hem entrat en el territori de la màgia. Citant Sopa de Cabra a El vaixell perdut, a Girona “les rescloses del cel s’han obert de cop!” Aparteu-vos.

I un cop obertes ja us avisem. Això encara no s’ha acabat. Que el Vila-real, per posar un exemple prou conegut, es va quedar un parell de cops a les portes d’una final de la Champions. Posats a trencar les barreres dels somnis, doncs anem al país de les meravelles sense por que ens tallin el cap. Tot plegat és una gesta que s’apropa més als misteris religiosos dels quals ni els estudiants més avançats de teologia treuen l’entrellat que no pas a la lògica matemàtica d’Aristòtil. Tal volta ara que Girona torna a tenir bisbe i per primer cop un alcalde de la CUP, les forces del cel i la terra s’han alineat per convertir Montilivi en un temple on la fe i el materialisme s’han conjurat contra qualsevol rival. Els veuríem plegats en una final europea, per exemple Múnic 2025, si arribés el cas?

De fet, el vol de Míchel i els seus jugadors no és tan diferent del mite preferit a Girona, la Cocollona. L’aprenen tots els nens i les nenes des de P3. Era “un monstre que vivia en un convent tot ple de mala gent”, que és com m’imagino la 3a divisió i la 2a divisió B de la travessia al desert del club, uns anys en què no va desaparèixer també per algun estrany encanteri de sant Narcís i les seves mosques.

Diu la cançó de la Cocollona que ensenyen a les escoles que aquesta criatura va sorgir arran d’un càstig de la mare superiora a una pobra religiosa. Aquesta última es va convertir en un cocodril mentre estava presa en una cel·la pudent, fosca i solitària al costat del riu mentre les altres monges “anaven amb canonges.” I feien coses pitjors, però aquí no les direm.

Abans de ser Cocollona a la dona li van sortir escates i va esdevenir un rèptil. Això, si em perdoneu l’atreviment, és ben bé l’ascens a la segona divisió. L’autor del divertit poema no pensava en el futbol, però el futur li preparava una sorpresa. Va arribar Míchel, és clar. “Per ser tan bona dona / ales de papallona / a l’esquen em van créixer / i així fou com va néixer / el monstre de l’Onyar.” I aquest monstre ja sabem tots qui és.

Com a temible cocodril el Girona ha passat aquesta temporada per primera divisió cruspint-se un rere l’altre tots els àpats que li han posat a la taula fins que dissabte va arribar la transformació final: “Amb cos de cocodril / i ales de colors mil / com les de papallona / jo soc la Cocollona / i nedo per l’Onyar!”

Ja ho sabeu, Real Madrid, Manchester City, Bayern de Múnic, PSG, Arsenal, Leverkusen o Inter de Milà. Si la temporada vinent des del vostre hotel, a l’alba d’una nit europea, veieu un fantasma nedant per les aigües de l’Onyar i és lluna plena, prepareu-vos, que la Cocollona mecànica, ja amb totes les ales desplegades, estarà a punt per mantenir viva aquesta flama, encara que sigui nomes amb nou mil afortunats aficionats a l’estadi. Sovint només els contes de fades poden explicar imatges i celebracions com les de dissabte.