A la tardor el Barça podria explotar
L’única certesa del Barça és la incertesa, el sobreviure per sobre de la necessitat de viure, el tirar endavant per inèrcia, l’espera que desespera, el recórrer l’emoció com únic argument per omplir els buits de gestió estructurals: el pla és que no hi ha pla més enllà de les respostes provocades per les necessitats diàries.
Així doncs, davant d’aquest futur temporalitzat amb setmanes on avui hi ha un entrenador, demà en plantegen un altre i demà passat s’abracen el que ja teníem, la directiva va creant la bola de neu que de cop i volta, en el moment d’un detonant qualsevol d’un dia per concretar, arrasarà tot el que trobi: la destrucció imprescindible i els fonaments necessaris per crear foc nou.
Així està Laporta ara mateix, en el punt mitjà de la calma tensa, en la treva d’una olla en el procés inicial de la pressió, en l’instant on no valen pancartes, ni els carismes, ni les llàgrimes, ni els actes hiperbòlics de barcelonismes. Fets, ara només valen els fets, amb herència o sense, i després de tres anys l’únic fet és l’absència de fortalesa coral en les seves decisions i la lapidació de la credibilitat messiànica que tenia el dia després de les eleccions: Laporta és el de la primavera del 2008, el del dia abans de donar les regnes a Guardiola, el de l’única carta per sobreviure, el de la moneda a l’aire que amb Guardiola va sortir cara i amb Xavi està decantada cap a la creu.
A partir d’aquí el panorama del Barça és dual, maniqueu, sense espai per al punt mitjà, sense marge per als grisos que comporten l’anar tirant, sense discursos creïbles quan es parla del demà o de recuperar velles identitats. Així doncs, la temporada vinent començarà amb tensió des d’un inici, amb malfiança per la continuïtat dubitativa de Xavi, amb cautela sobre la no política de fitxatges després de gestions com les de Vitor Roque, i amb una barreja emotiva molt concreta en què hi ha elements diversos: la tensió en l’ambient del darrer any de Van Gaal amb Núñez, l’inici de certa desesperança dels anys de Reixach a la banqueta i Gaspart a la llotja, i sobretot, la urgència de tenir certeses per si la decisió de seguir amb Xavi fou estructural o una forma de seguir fugint camí d’enlloc.
Per això a la tardor podria rebentar tot, perquè l’aficionat no donarà notes a final de temporada, perquè la proximitat d’un projecte ferm com el del Girona que ve de qui ve, ha minat la fiabilitat discursiva de Laporta, perquè Xavi necessita girar el discurs i portar-lo a l’afirmativa en lloc de l’adversativa, perquè l’herència té sentit quan no hi ha palanques pel mig, i sobretot, perquè aviat es deixarà el parc temàtic de Montjuïc per tornar a casa, allà on el soci donarà públicament el plebiscit no dels resultats, sinó de la gestió dubitativa i errant de l’entitat.
En definitiva, Laporta té l’última carta i l’ha posat a Xavi perquè realment no tenia ningú amb més garanties, o sigui, l’ha de salvar l’aposta de Víctor Font com ja el va salvar l’home de Lluís Bassat, i ara mateix, sense marge d’error, les paraules i els gestos no serviran per intentar variar la realitat. No hi ha dubte, el Barça està amb tensió, creant la bola de neu que es podria convertir en allau, però tots sabem que en aquests moments Laporta treu la seva vessant èpica de qui sap resistir en el temporal: a la tardor tindrem sentència i ara l’única certesa plausible del club és la capacitat indiscutible del seu president d’aguantar amb fermesa els dies d’aridesa futbolística. Resistir per viure de nou.