El Girona-Barça el vaig veure en un bar d’un poble de 1.000 habi­tants de la Cata­lu­nya pre­pi­ri­nenca, i no cal donar gaire més detalls perquè aspiro a tor­nar-hi en pau i tran­quil·litat. Asse­gut a taula, temia que podria ser ter­ri­tori hos­til per algú com jo, blau­grana de nai­xe­ment, crei­xe­ment i més enllà però empel­tat de giro­nisme perquè, què dian­tre, si el Figue­res i el Palamós a segona A em gene­ra­ven tanta il·lusió, hau­ria d’haver-me tor­nat indo­lent i amorf perquè aquest Girona, a pri­mera i d’aquesta manera, no m’apas­sionés. Tinc prou edat per recor­dar com els com­panys que seguien l’equip fa més de 20 anys arri­ba­ven a la redacció com­par­tint com de bai­xos esta­ven els ànims en la tan­cada de la plan­ti­lla –perquè no cobrava– o com apa­rei­xien pin­ta­des insul­tants al modest negoci del pre­si­dent de torn, que feia el que podia des del volun­ta­risme.

Torno al bar. Crec que no hi havia cap més taula foras­tera. Va cos­tar que les boi­res del pre­sumpte ter­ri­tori hos­til es dis­si­pes­sin perquè el Barça va emma­ni­llar el Girona. Amb l’empat de Dovbyk (1-1) vaig ser poru­ga­ment con­tin­gut, però l’ima­gi­nari sonòmetre va pujar tants deci­bels com en el 0-1 de Chris­ten­sen. No cal dir què va pas­sar amb els efec­tes del Por­tu­sis­tema, ni com ron­di­nava l’àvia de la taula del dar­rere a mesura que la remun­tada pre­nia cos. Amb l’esclat irre­fre­na­ble del 3-2 i inter­pel·lat per alguna mirada inter­pre­tada com a inqui­si­to­rial, vaig tor­nar a fallar: “Ara crido molt però quan demà Lamine Yamal mar­qui al Ber­nabéu, cri­daré igual.” Però de la mateixa manera que cons­tato la meva feblesa remarco que allà, tan seguit era el Barça com aplau­dit el Girona.

Això can­viarà. Cada con­questa de l’ara acla­mat equip de Míchel, cada victòria sonada d’aquest fut­bol que enganxa, deixa vícti­mes pel camí. Si abans de jugar a Mon­ti­livi Xavi ja cla­mava “revenja espor­tiva” –sense cap con­no­tació lletja, si us plau– pel 2-4 de Montjuïc, és fàcil intuir quin esce­nari l’espe­rarà la tem­po­rada vinent, sobre­tot si el Girona con­ti­nua sent com­pe­ti­tiu en la lliga, que amb la Cham­pi­ons entre set­mana cons­ti­tuirà un repte majúscul. El “Míchel català” que es crida a Mon­ti­livi –el tècnic de Valle­cas, a més de fer l’esforç de par­lar la llen­gua de Pom­peu Fabra, encaixa com un guant en la manera de fer i de pen­sar del gironí pro­totípic– ja no farà tanta gràcia ni al feu blau­grana ni a fora de Cata­lu­nya.

El Girona no serà simpàtic –tam­poc és cap objec­tiu espor­tiu–, però el seu fut­bol con­ti­nuarà cau­sant admi­ració i un punt d’enveja. I no cal somiar impos­si­bles. Si el Vila-real ha estat sub­campió de lliga –just la posició que ocupa l’equip gironí–, semi­fi­na­lista de Cham­pi­ons i campió de l’Europa Lea­gue, res impe­deix que un Girona ben ges­ti­o­nat i amb el City fent el paper de Fer­nando Roig tran­siti pel mateix camí d’èxit.

I un epíleg amb pers­pec­tiva ins­ti­tu­ci­o­nal: Man­resa va començar i aca­bar el pavelló del Nou Con­gost en un sol estiu. Des­co­nec si a nivell muni­ci­pal es va tirar gaire pel dret perquè els ter­mi­nis no fos­sin obs­ta­cle. Sí que sé que a la capi­tal del Bages, quan hi ha el bàsquet en joc, tots els grups muni­ci­pals es posen en filera. A Girona, la Cham­pi­ons s’ha de jugar a Mon­ti­livi i esta­ria bé que amb 14.500 seients i no els 9.500 de les gra­des d’obra. Però no sé si hi ha ini­ci­a­tiva, ni si hi hau­ria con­sens polític ni si seria pos­si­ble. Aquest sí que seria un mira­cle.