Començaré la segona part d’aquest article amb una confessió: m’ha sabut greu que tres periodistes de diaris madrilenys que de futbol hi entenen molt, que escriuen molt bé i que admiro moltíssim celebressin, tot i que amb alguns peròs, la classificació, que no victòria, del R. Madrid per sobre del Manchester City. Em refereixo a Alfredo Relaño, Santiago Segurola i Jorge Valdano. Dels articles i de les opinions de la majoria dels altres periodistes de la premsa de Madrid no puc dir gaire res, perquè no els segueixo. No puc suportar, per posar un exemple, la violència verbal i testicular dels tertulians del programa del senyor J. Pedrerol. Com recordava fa uns dies David Carabén a La Vanguardia, “Ogni pittore dipinge se” (un proverbi toscà de finals del XV que es pot traduir com “Tot pintor es pinta a si mateix”).

Els tres articles que vull comentar em sembla que donen una visió esbiaixada del partit perquè intenten justificar, o maquillar, el pobre joc ofert pel R. Madrid. Per una banda, és cert que Alfredo Relaño va reconèixer que el futbol del R. Madrid “me resultó desagradable” —per això el títol del seu article és Jugar como nunca, ganar como siempre . Alhora, però, també admetia que “lo encontré reconocible en su característica primordial: la resistencia a la derrota”. Dit d’una altra manera, del que es tracta, segons sembla, és de guanyar com sigui, encara que això impliqui renunciar a l’atac i a l’espectacle.

Per una altra banda, Jorge Valdano assenyalava en el seu article que el Real Madrid “exploró nuevas contradicciones. De mariposa a larva para seguir ganando. Puedo ganar siendo peor, puedo ser grande con un equipo chico”. Un Madrid contradictori, que ha guanyat catorze copes d’Europa i que aspira a la quinzena, que vol, per tant, fer història i ser gran jugant com un equip petit? Com més hi penso, més em costa d’entendre-ho. Com es pot créixer encongint-se?

Santiago Segurola, en canvi, reconeixia que el R. Madrid no es va assemblar gens al de moltes altres tardes o vespres excepte en la seva capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies de forma camaleònica. (És curiós el salt de les metàfores amb insectes de J. Valdano —“de mariposa a larva”— a les metàfores d’animals de S. Segurola, que titula el seu article El camaleón se agarra como una lapa ). Mentre el Manchester City confirmava, segons S. Segurola, “que es un equipazo”, el Madrid jugava “empotrado en su área”, defensada per “el más abnegado y solidario elenco de resistentes”, enganxats com una pagellida a la porteria i a l’àrea de Lunin i jugant “sin enredo ni malas artes”. (Tot i que és cert que la majoria dels jugadors del Madrid van jugar amb noblesa, no em sembla que Carvajal jugués així, encara que també és cert que no va protagonitzar a Manchester una jugada tan lletja com la de la topada amb Grealish del partit del Santiago Bernabéu, com es pot veure a l’ enllaç següent . Si l’empenta al davanter anglès és molt lletja, encara és pitjor el que ve després: la simulació grotesca d’una agressió de Grealish. Carvajal, bon amic, per cert, de Santiago Abascal, no va fer, però, a l’Etihad Stadium, o al Santiago Bernabéu, res que no faci sovint a la lliga espanyola. Hi estem tan acostumats que potser ja ni ens hi fixem).

No puc estar d’acord amb aquestes valoracions. És cert que, com a mínim, reconeixen el mal joc del Madrid i, almenys de forma implícita, la superioritat aclaparadora del Manchester City, però sobretot el que fan, almenys des del meu punt de vista, no és res més que blanquejar una actuació impròpia d’un equip que aspira a guanyar la copa d’Europa, però que no es va atrevir a jugar de tu a tu al Manchester de Pep Guardiola per por de sortir-ne escaldat, com va passar amb el 4-0 de l’any passat. El Girona de Míchel està demostrant que un equip petit per pressupost i per història pot jugar a ser gran no pas a còpia de resultadisme, sinó de bon joc, d’espectacle i de generositat. Tres hurres pel Girona!

Els equips grans per la seva trajectòria, pel seu pressupost i pel seu nombre de seguidors —i és indiscutible que el Madrid és un dels equips grans de debò— tenen, per descomptat, l’obligació de ser sempre grans, tant a dins com a fora del camp. (Un objectiu que no sempre es pot fer realitat, això és cert, però l’obligació, com una mena d’imperatiu categòric, hi hauria de ser sempre). I no ens enganyem, a l’Etihad Stadium no jugava David contra Goliat, sinó que s’enfrontaven dos gegants i un d’ells no va saber, ni va voler, estar a l’altura de les circumstàncies. J. Valdano va titular l’article que va dedicar a aquest partit Real Madrid: lujuria competitiva . Lamento discrepar amb una persona que admiro i respecto molt, però jo canviaria de pecat i, en comptes de luxúria, parlaria més aviat d’avarícia competitiva. Si un equip petit, com el Girona de Míchel, comença a ser gran quan s’atreveix a jugar a l’atac, sense catenaccio ni complexos d’inferioritat, què li passa a un equip gran quan es rebaixa a jugar com un de petit, per més que al final, com va passar a Manchester, els déus li fossin favorables?

Per acabar només em queda expressar tota la meva admiració pel joc del Manchester City en els dos partits contra el Real Madrid, i per l’esportivitat i l’elegància de les declaracions de Guardiola després de l’eliminació. (No es pot dir el mateix de les lamentables manifestacions d’Emma Hayes, l’entrenadora de l’equip femení del Chelsea després de perdre, aquella mateixa setmana, les semifinals de la copa d’Europa contra el FC Barcelona. E. Hayes en comptes d’exhibir fair play va fer unes declaracions més pròpies del hooligan més desenfrenat o del mateix José Mourinho. Sovint es lloa el futbol femení, amb raó, perquè és més net que no pas el masculí. Les declaracions d’E. Hayes embruten aquesta bona imatge, que mai no s’hauria de perdre).

Per acabar no em puc estar de recordar un vers molt famós de la Farsàlia de Lucà: “victrix causa diis placuit, sed victa Catoni” (la causa de la victòria va agradar als déus, però a Cató, un defensor, per cert, dels valors republicans, li va agradar més la derrota). De tota manera, tot i que m’agrada més la causa dels vençuts, si cauen amb la noblesa amb què van saber fer-ho el Manchester City i el seu entrenador, espero que la història no es torni a repetir. Si per desgràcia això acabés passant, potser m’acabaré penedint d’haver escrit aquest article i hauré de repetir, com a penitència, cent mil cops, com Jorge Valdano: “No tornaré a parlar mai més malament del catenaccio ni de la defensa numantina.”