La temporada de clubs enfila les últimes setmanes de competició. És època de fases finals europees. Pel que fa a les seus i a l’organització d’aquestes festes de final de curs, n’hi ha per a tots els gustos. Hi ha esports que tenen l’escenari assignat a llarg termini i d’altres que esperen a última hora, en funció dels equips classificats. Sovint es posa com a exemple a seguir el de la final a quatre de la Champions d’handbol, lligada al Lanxess Arena de Colònia des del 2010 i que té un acord signat fins al 2026. És una fórmula d’èxit. Ja fa tres lustres que els dirigents de la Federació Europea d’Handbol (EHF) van quedar captivats per les aromes de Colònia, a la vora del Rin. Una organització perfecta, un magnífic ambient d’handbol, un escenari majestuós amb capacitat per a 20.000 aficionats, i una ciutat amb atractiu turístic són els factors claus de l’èxit d’aquesta competició. Un cas paradoxal és el de l’última edició de la final a quatre de la UEFA Futsal Champions League, que es va disputar el cap de setmana a Yerevan, la capital d’Armènia. L’elecció de la seu va provocar una carta de protesta dels quatre equips participants, els portuguesos de l’Sporting i el Benfica, a més del Palma i el Barça. Consideraven que ubicar la fase final a 5.000 km de distància dels clubs classificats era un despropòsit. Per molt bona organització i ambient autòcton que hi hagués al pavelló, que el total d’aficionats dels clubs no arribés a la quarantena (uns trenta de l’Sporting, cinc del Barça, un del Palma i cap del Benfica) és un indicatiu que alguna cosa no es va fer bé.