Si entre la notícia, la crònica o el reportatge periodístics i l’article d’opinió hi ha d’haver algun matís que hi diferenciï el rigor de l’ofici, és a dir, la relació del discurs amb la realitat que aquest presenta, la diversitat de fonts coincidents en les afirmacions que s’hi donen com a certes no n’és pas un de tan determinant com la diferència entre el fonament i les proves: qualsevol discurs informatiu ha de poder-se contrastar amb, posem-hi, tres fonts distintes, per obtenir el segell de la credibilitat indispensable, i tota dissertació que exposi una idea a la consideració de l’audiència ha de fonamentar suficientment la volada que seguirà la sintaxi significativa, si vol evitar la substancialitat d’un globus esclatant en l’aire.

Així, els 425 euros nets que Aitana Bonmatí cobraria per jornada, segons el sou anual d’algunes fonts, o els 650.000 assenyalats pels portals dedicats al valor de les jugadores en el mercat futbolístic, podrien fonamentar qualsevol discurs destinat a justificar les diferències salarials entre iguals (Àlexia Putellas sembla que en guanya el doble), entre gèneres (Leo Messi en rep força més de 100.000 diaris) o congèneres (el salari mínim interprofessional només permet, al comú dels mortals, poder destinar 43,50 euros a viure cada dia). El discurs del valor afegit, de la quantitat de diners que es generen i altres adormidores semblants s’exhibeix per argumentar la bondat de l’economia liberal present en aquestes dades.

Ben mirat, però, el sou que percep la jugadora del Futbol Club Barcelona per córrer en calça curta al darrere d’una pilota als ulls de tants espectadors com pugui, encara que faci grinyolar les orelles, a més d’impel·lir-nos a pensar en el preu que estem disposats a pagar per veure una noia en un espectacle públic, ens pot portar a considerar –ara que l’explotació del futbol femení sembla que, per fi, trenca el sostre de cristall de la indecència econòmica– fins on arribarà la consciència d’aquestes joves pioneres en la carrera de la prostitució esportiva –que tants nois, no tant milionaris com ximples, ens han mostrat insondable.

Costa de pensar que el seny pugui frenar la cobdícia idolatrada com una de les arts de l’eloqüència: aquella que mitjançant la perversió de la comparació transforma l’excusa en la justificació de la voluntat acumulativa. Des de la fal·làcia del “tothom ho fa” fins a la faula de la formiga previsora, que s’hagi instaurat com a lògic que l’augment de popularitat ha d’incrementar exponencialment la cartera és tan criminal com fer creure l’elector en el dimoni d’una llei que limiti els beneficis. Que hi hagi un grup de ximples que exploten la idiotesa generalitzada a còpia de fer el gamarús al davant d’una càmera no ha de servir d’excusa, tampoc, per elevar l’esforç esportiu a l’Olimp dels déus mereixedors de més riquesa. Com tampoc el fet que, arribats a un nivell d’exposició excessiva, qualsevol dels esportistes anomenats d’elit hagin de comparar-se a la legislació impositiva d’un conglomerat d’empreses, per més àmplia que sigui l’assessoria requerida per l’activitat que desenvolupen. Deixar de ser persona per esdevenir una societat anònima no és prostitució, sinó esclavatge.

Sí, és cert que no tinc, amb Aitana Bonmatí i Conca, cap altra relació que la d’un espectador de l’evolució del futbol femení des de, segurament, abans que ella no remenés la pilota, la d’un col·lega de la professió docent conegut del seu pare i la conseqüència en el propi nom de la lluita dels progenitors (la llei 17/1977 no va pas restituir-nos la identitat lingüística sense conflictes), però em fa la impressió que, ara que és a les beceroles dels contractes, ens hauria de preocupar més que qualsevol altre dels models que tenim a casa.