L’esport ens regala sovint emocions fortes, i a Catalunya tenim espai per a una gran varietat de protagonistes i especialitats. En esportistes i clubs instal·lats a l’elit, hi trobem episodis periòdics de passió i excitació que a vegades, és clar, acaben en frustració. Representants habituals en les grans competicions continentals que no sempre arriben a la lluita pel títol. Però si el país té en l’esport un dels seus motors és també perquè no es redueix, ni de bon tros, als que acaparen més focus. Només cal fer un cop d’ull, sense marejar-se, a la programació diària dels recintes esportius –la necessitat de tenir més equipaments mereix un altre capítol– de qualsevol municipi. O entrar un dissabte a un pavelló i comprovar tot el que s’hi mou.

És maig i comença a haver-hi campionats de final de temporada. Aquest cap de setmana, per exemple, es feien a Blanes, Lloret i Maçanet els campionats de Catalunya infantil i júnior masculí i femení sub-13 i sub-17 d’hoquei sobre patins. Amb un grapat d’esportistes de tot el país i amb la claca a les graderies de les famílies, organitzades la majoria amb samarretes fetes per a l’ocasió i vivint amb tanta o més intensitat que els i les que suaven a la pista. Sortint del pavelló del SHUM, em vaig creuar amb uns nois amb samarretes de fons negre i les quatre barres i l’estrella vermella. S’equivocaven de pavelló. Visitaven el Maçanet, però de bàsquet. La samarreta de l’estelada era inconfusible. Era el Bisbal Bàsquet. Cadets, probablement, que es disposaven a jugar un partit corrent en un cap de setmana que no ho era per al seu club. El primer equip, i un grapat d’aficionats que els acompanyaven, era a Llíria, en la fase d’ascens a LEB Plata, a la qual havia accedit després de tancar com a campió de grup la lliga regular.

El Sol Gironès Bisbal no va començar bé la fase d’ascens, amb una primera derrota contra el Rivas en la pròrroga que li comprometia molt les aspiracions i una segona contundent contra el conjunt amfitrió, però li quedaven possibilitats mínimes, gairebé miraculoses, ihi va creure. Una victòria imprescindible i l’average en un triple empat li va permetre arribar a una final directa contra el Bilbao. I l’equip de Carles Rofes la va fer grossa. Campions de lliga i ascens en una temporada per emmarcar. La Bisbal d’Empordà, una capital de comarca amb poc més de 10.000 habitants, ha situat un equip a la tercera màxima categoria del bàsquet estatal. Un somni difícil d’imaginar i encara més d’executar.

Em perdonaran, o no, que no els expliqui els seus secrets, la seva preciosa història amb pèls i senyals, perquè em semblaria molt agosarat fer-ho, sense haver-ho viscut. Em perdonaran, o no, que no haguem seguit amb detall tota la trajectòria d’aquest equip que s’ha fet immens davant les dificultats. Podríem discutir si ens equivoquem de tant en tant, massa sovint o cada dia. Però el protagonisme és només seu i és absolut. La família del Bisbal Bàsquet l’ha fet grossa. Uns herois que han escrit una petita història gegant, d’aquelles que l’esport ens regala sovint. I que per molts anys n’hi hagi.