Ahir llegíem en aquest diari que Míchel, l’entrenador del Girona, ha estat nominat als Globe Soccer Awards, uns premis que reconeixen els millors equips, entrenadors, jugadors, etc., del món del futbol.

No sabem si guanyarà perquè el premi s’escull a través de votacions electròniques, i per tant està sotmès a dinàmiques digitals que res tenen a veure amb la realitat analògica, però aquesta nominació ens pot permetre rumiar al voltant d’una pregunta: què és ser un bon entrenador de futbol professional? Com en la majoria de coses interessants en la vida, no hi ha una resposta clara en la qual tothom està d’acord, sinó que n’hi poden haver diverses.

La primera resposta és la més òbvia: un bon entrenador és el que aconsegueix els resultats esperats. Si l’equip guanya el que s’espera, ho és. La mesura de l’èxit és el nombre de punts, o els títols aconseguits.

Però podem refinar-ho una mica més, i podríem dir que és el que obté els millors resultats tenint en compte la plantilla de què disposa. En aquest sentit deu tenir més mèrit fer segon o tercer amb un dels equips amb menys pressupost de la competició que fer-ho amb un dels equips amb més pressupost. Fins i tot hi ha qui diu que abans del partit, quan ens ensenyen les estadístiques, també hi hauria de constar el que val cada plantilla.

Però hi poden haver més elements que ajudin a saber què és un bon entrenador, per exemple com actua amb els mitjans de comunicació. Alguns entrenadors s’expliquen bé a les rodes de premsa i quan han de parlar davant els micròfons i altres no tant. Johan Cruyff deia que per ell parlar amb la premsa era com un joc, i li encantava jugar-hi. Si li feien una pregunta amb segones, la driblava. Responia el que volia, enviava missatges al president, als jugadors i a la grada. Es divertia. Hi ha entrenadors que davant el micròfon dels periodistes no s’ho passen tan bé, i es nota.

L’entrenador, quan parla, ajuda a crear un clima al voltant de l’equip. Pot ser un clima fred com a Sibèria, xafogós i asfixiant com al tròpic, o suau i agradable com una primavera florida. No hi ha cap manual sobre com fer-ho. Té més a veure amb l’art que amb la tècnica.

Un bon entrenador entén el club on va. S’hi adapta, el fa seu i ell es fa del club. Sintonitza amb els jugadors i amb la grada. I fins i tot, només en alguns casos excepcionals, l’entrenador parla en la llengua dels aficionats. No sol passar gaire, però de vegades es produeix el miracle.

Un bon entrenador és el que millora l’equip col·lectivament i a cada jugador individualment. Col·lectivament, amb sort, dota l’equip d’un estil propi i reconegut. I això es construeix en part amb una idea i en part adaptant-se als jugadors que té. El més difícil és trobar l’equilibri entre que els jugadors s’adaptin a la teva idea i tu adaptar-te al que millor poden fer els jugadors.

I també millora els jugadors individualment. Quan un jugador era el millor d’un equip, se’n va a un altre, i no és ni una ombra del que havia estat o, al revés, un jugador que semblava amortitzat en un club brilla a cada partit en un altre, és que alguna cosa hi deu tenir a veure l’entrenador. I si no, que li ho preguntin a l’Oriol Romeu o a en David López.

No sabem qui serà escollit com el millor entrenador en els Globe Soccer Awards o en algun altre premi, però a Montilivi sabem qui és un bon entrenador i ens ha dut fins on mai no havíem imaginat.