En el món del futbol l’exercici de l’autocrítica costa: en la derrota sovint s’apel·la a la mala sort, a l’arbitratge o, posem per cas, a l’estat de la gespa. Potser qui és més capaç de fer-ne és Pep Guardiola, que almenys no busca excuses: si el seu equip ha perdut, és per mèrit dels altres o per demèrits propis. Ho fa amb prou respecte pels seus jugadors: han fallat en alguna cosa, però s’ha d’entendre que a vegades no tot es fa prou bé; la qüestió és procurar fer-ho millor. Guardiola, i això és fonamental, també pot considerar que potser no ha encertat el plantejament o les decisions durant el partit.

Dies enrere, en la roda de premsa posterior al partit que el Barça va disputar contra el Girona a Montilivi, Xavi Hernández va atribuir la derrota a la falta d’efectivitat i de maduresa, als errors individuals impropis de l’elit futbolística. Això vol dir que, com a entrenador, va fer una autocrítica? De cap manera: va criticar els seus jugadors. També va dir que el partit resumia la temporada que ha fet el Barça: una temporada per oblidar. Cert. Ell no juga, però no hi té cap responsabilitat? Fins i tot hi ha algun polític que, davant de l’evidència, reconeix un fracàs electoral i que, com a forma d’autocrítica, es retira de la política de primera línia. Xavi, que va recordar com era capaç de controlar els partits, volia renunciar al càrrec, però no devia ser perquè hi intervingués una autocrítica de manera fonamental. Si fos així, potser no s’hauria quedat.