Autocrítica

En el món del fut­bol l’exer­cici de l’autocrítica costa: en la der­rota sovint s’apel·la a la mala sort, a l’arbi­tratge o, posem per cas, a l’estat de la gespa. Pot­ser qui és més capaç de fer-ne és Pep Guar­di­ola, que almenys no busca excu­ses: si el seu equip ha per­dut, és per mèrit dels altres o per demèrits pro­pis. Ho fa amb prou res­pecte pels seus juga­dors: han fallat en alguna cosa, però s’ha d’enten­dre que a vega­des no tot es fa prou bé; la qüestió és pro­cu­rar fer-ho millor. Guar­di­ola, i això és fona­men­tal, també pot con­si­de­rar que pot­ser no ha encer­tat el plan­te­ja­ment o les deci­si­ons durant el par­tit.

Dies enrere, en la roda de premsa poste­rior al par­tit que el Barça va dis­pu­tar con­tra el Girona a Mon­ti­livi, Xavi Hernández va atri­buir la der­rota a la falta d’efec­ti­vi­tat i de madu­resa, als errors indi­vi­du­als impro­pis de l’elit fut­bolística. Això vol dir que, com a entre­na­dor, va fer una autocrítica? De cap manera: va cri­ti­car els seus juga­dors. També va dir que el par­tit resu­mia la tem­po­rada que ha fet el Barça: una tem­po­rada per obli­dar. Cert. Ell no juga, però no hi té cap res­pon­sa­bi­li­tat? Fins i tot hi ha algun polític que, davant de l’evidència, reco­neix un fracàs elec­to­ral i que, com a forma d’autocrítica, es retira de la política de pri­mera línia. Xavi, que va recor­dar com era capaç de con­tro­lar els par­tits, volia renun­ciar al càrrec, però no devia ser perquè hi inter­vingués una autocrítica de manera fona­men­tal. Si fos així, pot­ser no s’hau­ria que­dat.