La persona és conscient de la seva decadència quan la pot veure en perspectiva, quan es converteix en espectador extern de la seva pròpia vida i en fa una certa valoració històrica. Fins llavors, la foscor monòtona del pou acaba sent la rutina sobre la qual edifiquem l’acceptació i la resignació. Així tenim el Barça ara mateix.

A tots ens ha passat. Hem passat juliols i setembres, nits de sol i dies sense lluna, èpoques en què caminàvem pels bulevards amb posat de John Wayne i d’altres en què ens amagàvem per carrerons secundaris amb olor de pixum de gos. No és cap drama. Els vaivens vitals són cíclics i al final es tracta de saber gaudir les bonances i aprendre a suportar les turbulències: l’art de conviure amb el melodrama, de moure’s entre naixements i funerals, entre un hola i tres adeus, entre la teva abraçada i el teu record.

De tota manera, el problema arriba quan en temps de foscor se’n nega la causa i es continua udolant com el llop de Wall Street, com l’aristocràcia parisenca els dies que tremolava la Bastilla, com la família tsarista davant l’ombra de Lenin, com el vell escriptor que reivindica les obres de joventut per pal·liar la seva decadència, ignorant per supèrbia que el terra et tremola sota els peus com a càstig per la teva incompetència.

Aquest és el context actual del Barça, la negació de la realitat amb discursos falsos de grandesa, l’activació emocional del record per pal·liar la buidor del present, la confusió de carisma per planificació, viure de paraules per no analitzar els fets, com el vell disc de la banda de rock que continua sonant en les gires per dissimular l’aridesa creativa del present.

A partir d’aquí, l’aficionat té dues vies de reacció tradicionals: la revolta permanent en què convé tirar algun paper a terra o la utilització del drama com a arma seductora. Així doncs, primera opció, sobreposar-se a la invasió estrangera del camp de lloguer i fer-se veure com aquells dies del “deixeu-me” de Joan Gaspart, sabent de la teologia dogmàtica dels laportistes que el protegeixen sense fissures a manera d’Enric Masip, o, d’altra banda, vençuts ja per la dinàmica anàrquica del club que anul·la el mateix anhel de protesta, utilitzar el caos per treure’n un profit personal: si et donen llimones, fes-ne llimonada.

Així doncs, els barcelonistes aquests dies es troben i fan el gest compungit de la ignorància davant de la realitat, de la incredulitat dels fets, i, a partir d’aquí, es creen converses còmplices de persones agermanades pel patiment compartit, pel fracàs comunitari, per la ceguesa conjunta a l’hora d’albirar un horitzó ferm sobre el qual sustentar l’esperança col·lectiva. Dit d’una altra manera, es genera el context ideal per iniciar diàlegs empàtics amb desconeguts. A aquella persona que miraves de reüll, ara t’hi pots apropar parlant de la problemàtica del Barça; tots dos ho viviu, tots dos ho patiu, tots dos necessiteu treure-ho perquè no quedi enquistat a dins i acabis amb un psicòleg molt modern fent constel·lacions.

Per això s’ha d’aprofitar el desordre caòtic del club per lligar, per trobar l’ànima bessona amb qui compartir la teva vida, aquell nom fins ara desconegut que t’està esperant amb una conversa trivial sobre el fracàs en la lliga, aquell gest compartit de perdedor que tant sedueix quan la llum és baixa i sona Nick Cave en un local passat de moda. En definitiva, no podem estar més agraïts a la situació actual del Barça: la gran tàctica per salvar la natalitat a Catalunya.