La fusió fa xup-xup
Les bones menges es cuinen amb temps, a foc lent, perquè vagin fent xup-xup i tots els sabors i les aromes es vagin situant en un conjunt que després acaba sent saborós. Accelerar els tempos pot acabar provocant, segons com, una indigestió. I això és el que estan fent l’Uni i el Bàsquet Girona. Amassar una fusió que tothom veu inevitable, però que cal fer amb cura, per no prendre mal. Fa quinze dies es filtrava la notícia que els dos clubs estaven en converses per unir esforços. Cap dels dos ho va negar, al contrari, però es van mantenir en una línia de discreció comprensible. L’olla és al foc, però la cocció vol el seu temps. Segurament, qui hi té més a valorar i a calibrar és l’Uni, perquè aquesta fusió no s’acabi convertint en realitat en una absorció. Ningú nega que l’operació, en aquest moment, és segurament el millor que podia passar a l’entitat. Principalment, perquè l’evolució de la Lliga Femenina de Bàsquet està situant un nou ordre en què els clubs vinculats a equips ACB guanyen múscul pressupostari, que es tradueix en plantilles molt competitives, no només a escala estatal sinó també europa. El València i el Saragossa estan en disposició de guanyar-ho tot. I especialment les primeres ja ho estan traduint en títols. Mentrestant, el Salamanca i el Girona, clubs independents i exclusivament femenins, que havien estat els grans dominadors de la competició, ara veuen com el mercat s’ha encarit per sobre de les seves possibilitats, fet que les relega a un pla de candidates a fer saltar la sorpresa. I encara gràcies. Per tant, pujar aquest graó sembla que hauria de ser la línia a seguir per l’Uni. I més després d’un parell de temporades prou decebedores, en què no és només que no s’hagin aconseguit títols sinó que el nivell esportiu ha estat molt per sota del que se li suposa. En aquest moment d’obligada transició, de valorar quin és el camí per mantenir-se en el tot europeu, l’opció d’unir-se al club masculí pot aportar avantatges.
Però la unió d’esforços amb el Bàsquet Girona té molts més serrells. La identitat de l’Uni dins aquest conglomerat no es pot diluir. La història de l’entitat l’avala. De fet, durant la travessia del desert que va viure el bàsquet masculí, l’Uni va ser qui va mantenir la flama a la ciutat. No només això. Va generar il·lusió i fal·lera. L’Uni omplia Fontajau, quan tothom pensava que això només ho podien fer els homes, amb una personalitat pròpia que feia xalar un entorn fidel. S’han viscut tardes i nits glorioses, per sobre de totes les expectatives que en principi podia generar un club modest com era. Com és. Hem vist grans estrelles del bàsquet femení. Jugant a l’equip de casa o com a rival. Una època gloriosa i inoblidable que no es pot obviar i que hauria de tenir un pes molt important en aquesta fusió. Fins a quin punt es pot tenir certa independència en aspectes esportius i tècnics? Com s’estructura l’entitat en l’àmbit directiu? Com es conjuguen els equips de formació, tot i que en aquest punt ja està molt avançat? I els professionals? O, fins i tot, quin nom ha de tenir l’entitat? També cal filar prim pel que fa a com s’integren les dues aficions, que tenen un punt en comú però que no són la mateixa. Com es gestiona el sistema d’abonaments, el calendari de partits, sense perdre preeminència i que sigui beneficiós per a tothom? Pot semblar menor, però no ho és gens per als socis afectats. Per tant, ja està bé que l’olla vagi fent xup-xup, al seu ritme, sense fogonades. Perquè ja se sap que el menjar, escalfat al microones, perd gust i propietats.