Mentre el Girona disfruta d’un present daurat i somia amb un futur de noves fites –a pesar de com colla la UEFA amb l’aforament de Montilivi–, la icona esportiva de Catalunya discorre pel moment més delicat dels tres anys de mandat de Joan Laporta. No dic el pitjor, ni ho refereixo a l’economia del club –complexa per mil motius heretats i alguns de sobrevinguts, com aquests dos anys fora del Camp Nou i els que Tebas es pugui treure de la màniga– ni a la planificació esportiva, que en no ser pública està formada per les filtracions que li interessa fer a tothom que sap o creu saber alguna cosa.

És el moment més delicat, però no pas pels arravataments, titubejos, silencis, presències i absències al voltant de la figura de Xavi. Sent d’una gravetat extrema per la delació de falta de criteri, de pla, de projecte i de recursos que implica, hi ha un fet encara incipient que té un risc potencial incalculable: una part dels seguidors han començat a manifestar-se al Lluís Companys. Xavi ha sentit suports i Laporta, rebuig. De moment no ha passat d’aquí, ni en passarà perquè no hi haurà més partits a Barcelona... però (tant de bo) sí alguna celebració de l’equip femení. No estem en un Neeskens sí, Núñez no!, però quan un president se sent qüestionat el capteniment trontolla i les decisions prenen derives incomprensibles.

Laporta és valent. Hi ha qui canvia l’adjectiu per insensat i potser sí que la sensatesa no l’assistia quan va celebrar la victòria enverinada del 7 de març del 2021. Però s’ha de ser valent per mirar de reflotar un gegant amb una explotació deficitària, un deute galopant i uns compromisos futurs que el feien inviable. I pel mig, a gestionar l’adeu del mite futbolístic del segle XXI i a refer el Camp Nou perquè permeti facturar. En tres anys, una lliga i una supercopa pot semblar un bagatge esportiu magre per a un equip de futbol masculí que venia d’una dècada de prodigis. Jo ho veig al revés: la lliga de l’equip de Xavi és com un petit oasi, el resultat d’una optimització modèlica dels recursos futbolístics disponibles. I en l’estat actual de les coses, repetir aquell títol no pot constituir l’objectiu ineludible.

Però Laporta, com ja va passar en la seva primera etapa al Barça, va perdent llençols –directius i executius– i afronta el quart any de mandat amb un grup de fidels cada cop més reduït. No és una reacció exclusiva d’ell –Núñez plorava des del seu búnquer– però la gestió de l’afer Xavi és tot menys valenta. Arriba un moment que és igual si Xavi va convèncer Laporta de continuar o va ser el president que va entendre que no trobaria res millor –i a l’abast de l’economia– per un any que, agradi o no, continua sent de transició, com ho hauran de ser tots mentre el Barça no pugui ser rival dels grans d’Europa en el mercat. Això és el que va verbalitzar Xavi en la compareixença que ha destapat la caixa dels trons. Que s’ho podia haver guardat perquè l’argument, de repetit, ja cansa? D’acord. Que ho podria haver dit d’una altra manera, sabent com li molesta a Laporta qualsevol declaració que ell interpreti com a desmotivadora? També. Però Laporta sap que no pot desmentir el seu entrenador –sí, van venir Lewandowski i Raphinha, però no es podia arribar a Haaland ni Mbappé– igual com Xavi afirma que lluitarà per tot amb el que el club li posi a les mans.

Podria ben ser que Xavi ja no fos l’entrenador la setmana que ve. Seria un signe que el president, a banda de patir pel Barça, pateix per ell. Que necessita un fusible perquè, un cop s’ha fos el de Xavi, el que queda és ell mateix. Si hi ha seny i s’hi és a temps –que amb tantes batzegades, costa de creure–, una estona al racó de pensar, a reconduir-ho tot per última i definitiva vegada i prou de desautoritzar l’entrenador. Si calen estímuls i positivitat, que facin cas a Joan Gaspart i passin pel Camp Nou a veure les obres. Encara que vagin amb retard.