Parlem de dones
Atès que, a les 6 d’aquesta tarda, les noies del primer equip en èxits esportius contemporanis del Futbol Club Barcelona se les hauran amb les jugadores de l’Olympique Lyonnais a l’estadi de Sant Mamés, a Bilbao, per endur-se la tercera copa de la UEFA Women’s Champions League (si les lleoneses del Roine, que en tenen 8, no juguen millor o tenen més sort i se l’enduen), parlar de dones entre aficionats del futbol pot perdre, si més no avui, la connotació masclista de què solen acusar-se aquest tipus de converses.
La contribució principal d’aquestes joves a la civilitat comuna, no en dubtin pas, és aquesta, més enllà de l’empoderament femení i altres conyetes o collonades lingüístiques que distreuen, amaguen i, lamentablement, continuen soterrant la resolució del conflicte. Fixin-se que poder parlar d’aquestes joves admirables amb la mateixa falta de respecte o amb una exaltació anàloga a l’abocada a qualsevol altre futbolista redueix a l’extemporaneïtat l’acusació de qualsevol fòbia per raó de gènere.
Aquest canvi de perspectiva és important, primordial, diria, perquè posa el focus de l’atenció en la justícia de l’acusació i comença a igualar els prejudicis. Fixin-se, també, que pressuposar una qualsevol intencionalitat en un tema de conversa, en un to o en una facècia sense seguir-ne els arguments és tan perniciós com prejutjar que parlar o dir segons què pot provocar un daltabaix que és millor evitar o passar-hi d’esquitllentes. I tinguin ben present que és en aquest buit entre la barbàrie i el sectarisme on surt la font d’on beuen els discursos que neguen la violència de gènere, perquè no troben ningú que combati amb la mateixa contundència de la simplicitat d’eslògans i proclames la conflictivitat relacional o identitària.
Ja és ben curiós (diguem-ho així, perquè si fos que els déus juguen a daus els hauríem de tractar com uns ludòpates) que el Barça femení hagi de lluitar, avui, contra les lleoneses (les lyonnaises no deuen pas el nom a la pastisseria) a l’estadi dels lleons (l’estadi de Bilbao duu el nom del sant que es diu que va amansar-los), perquè el canvi de paradigma que protagonitzen és tan significatiu com la voluntat contra la bèstia.
Tornin-se a fixar –si són tan amables– en el fet que el nom fa la cosa. D’una banda, que el nom oficial d’aquesta copa d’Europa hagi d’especificar que és de dones ja escampa urbi et orbi que és de segona; no ho fa pas la UEFA Champions League, de dir que és cosa d’homes. D’una altra, tant les paraules dites més amunt com a conyeta o collonada com les silenciades, per la força enorme del llenguatge, que transmet informació tant si diu com si no, han aconseguit, mitjançant, si més no, el debat –o el conflicte– que generen, la consciència del dret de les dones a exercir com vulguin el poder que tenen.
Parlar, avui, de l’erotisme –fins i tot pujat de to– d’un cul femení ben tes i de natges homogèniament repartides a banda i banda del filat d’un tanga de platja pot, finalment, prejutjar-se amb el mateix rigor amb què es prejutjava l’excitació de les cames sinuoses i l’entrecuix prominent dels retrats masculins abans que la cosificació de l’atracció sexual passés a objectivar-se en les senyores –jovenetes sibil·lines o madures voluptuoses; que hi ha de tot, a les pinacoteques.
En posar-se, aquestes noies, en el mercat futbolístic amb igualtat de condicions amb qui sigui que lluiti per guanyar i per omplir els estadis col·loquen a tothom en la tessitura de comportar-se a la graderia del circ on combaten amb l’empoderament alliberador de qui no ha de témer els prejudicis.