Aleix, feliç
Era un home feliç quan, dijous, va anunciar que, en acabar el curs, havia de penjar el casc. Envoltat per les seves famílies –la directa i la del pàdoc–, Aleix Espargaró ha dit prou tan bon punt ha notat que el cuquet de les curses ja no era tan entremaliat com abans. Era un home feliç. Primer, perquè la decisió l’ha pres ell, en el moment just, sense esperar que el cronòmetre forcés un desenllaç no volgut. Segon, perquè en la seva carrera esportiva ha aconseguit més que no pas havia somiat. Els últims cursos d’Aleix a MotoGP han estat els millors de vint anys de carrera. Per tant, plega amb bon gust de boca. Quan encara se’l trobarà a faltar.
Fa vint anys, el 2004, Espargaró va guanyar el CEV –l’actual campionat del món JuniorGP– amb l’equip del RACC. Aleshores tenia quinze anys i era el pilot més jove que el guanyava. A la darreria d’aquell curs ja va debutar al mundial absolut, i s’hi ha estat fins ara, quan és el pilot més veterà del mundial (en farà 35 al final de juliol). La seva no ha estat una trajectòria en progressió constant, sinó un camí ple d’entrebancs que ha superat gràcies a una determinació i esperit de treball i d’equip inestimables.
Aleix no ha amagat mai que el seu germà Pol, dos anys més jove, tenia –té– més talent que no pas ell. “Jo m’he hagut d’esforçar molt per suplir la falta de talent”, va admetre en una trobada amb la premsa local, unes hores després de l’anunci de la retirada. Paradoxalment, o potser no, els sotracs de la seva carrera han estat l’instrument que li ha permès agafar les regnes d’Aprilia i dur l’equip allà on és ara. Gràcies a l’equip humà que Aleix ha agomboiat al box d’Aprilia, la moto de Noale és un diamant resplendent. De segur que el seient que hi quedarà vacant d’aquí a uns mesos és ben cobejat de cap a cap del pàdoc.
No sempre va ser així. Els primers anys d’Espargaró amb Aprilia van ser un viacrucis. Però Aleix sabia patir i aguantar el patiment, i no va llançar la tovallola. Altres pilots, en veure que la moto anava com els crancs, desconnectaven i miraven de canviar d’aires al més aviat possible. Aleix va perseverar. Patint molt. Dijous va revelar que el 2018 ja va estar a punt de plegar, castigat per les caigudes, les lesions, el desencant. Va ser la seva dona, Laura, qui el va empènyer perquè continués. Si ho penseu fredament, el més fàcil per a Laura hauria estat dir-li que sí, que per competir així més valia girar full d’una vida plena de riscos que poden ser fatals. Però sabia que Aleix no havia arribat al final del camí encara. I el va animar a continuar.
A continuació, Massimo Rivola va arribar a Aprilia, procedent de l’equip Ferrari de fórmula 1, i Aleix va esdevenir el seu capitano. La resta és història. Aleix ha tingut la recompensa que mereixia –les victòries– quan tal vegada ja no s’ho esperava. En canvi, la trajectòria d’en Pol va ser molt més fluida. També pilot del RACC i campió del CEV dos anys després que Aleix, Pol va rubricar el pas per les categories petites amb un títol mundial de Moto2, i tot seguit va ascendir per la porta gran a MotoGP.
Tanmateix, Pol s’ha retirat enguany sense cap victòria en la categoria reina, tot i que, com a cap de files de KTM, el 2020 se li van escapar alguns triomfs cantats. Aleix en suma tres –cinc, si hi afegim les dues curses esprint del GP de Catalunya, l’any passat i enguany–, de moment. La seva perseverança ha tingut un premi tardà, que durant molts anys no pensava pas que pogués aconseguir. Per això plega feliç. Prendre aquesta decisió no ha estat un procés planer; al capdavall, no és pas fàcil girar full de vint anys d’una vida frenètica. Però la vida mateixa l’ha dut de manera natural a fer aquest pas. “N’estic segur al mil per mil”, va reblar. Feliç.