Tothom és lliure d’escollir amb qui s’enfronta. Fins i tot hi ha qui diu que cal triar bé, perquè els teus enemics són la mesura del que ets. En l’esport gairebé mai pots escollir els teus rivals. Segurament a molts aficionats del Girona els agradaria triar els rivals de la Champions, però no es pot fer. Et toca qui et toca.

Diumenge passat va acabar el Giro d’Itàlia amb un esprint a la ciutat del Tíber. Abans, havia passat per Pompeia i Nàpols, pel pla del Vènet, pels Alps i pel Tirol del Sud, la zona més rica d’Itàlia, on parlen alemany i tenen més d’austríacs que d’italians, no només pels diners, la llengua i la història, sinó també pels costums, els horaris i la manera de fer. Com sempre, la realització televisiva del Giro va brillar, mostrant la bellesa que hi ha a l’altra banda dels Alps i que ha vist néixer i florir l’imperi Romà, la voluptuositat renaixentista i les intrigues vaticanes.

Esportivament va ser menys interessant. L’eslovè Tadej Pogacar va dominar el Giro com feia dècades que no es veia. Dir que ho va fer amb mà de ferro és quedar curt. El primer dia va quedar segon, però el segon dia ja va quedar primer, es va enfundar la maglia rosa i ja no se la va treure fins al cap de vint dies a Roma. Ha guanyat sis etapes de 21, en pujada, planes i en contrarellotge. Ha avantatjat gairebé de 10 minuts el segon classificat (normalment les diferències són de desenes de segons o pocs minuts). No ha tingut rival.

Algú pot dir que ha abusat de la seva superioritat. Miguel Induráin no ho feia: s’acontentava guanyant la general i deixava els triomfs d’etapa als rivals per intentar que fossin amics o com a mínim que un altre dia ho recordessin. Pogacar, no. Des de la primera setmana, ja era clar que guanyaria i tot i així no ha deixat ni les engrunes. Per què?, ens podem preguntar. Per què cal guanyar d’una manera tan aclaparadora, absoluta i dominant? No sé quina és la resposta, només la té ell dins el seu cap, però m’aventuro a donar-ne una.

Perquè no lluita contra els seus rivals coetanis, sinó que lluita contra la història, contra els millors ciclistes que hi ha hagut mai. Ell vol superar Hinault, Anquetil, Coppi, Induráin, Bartali, Fignon, Lemond, i, sobretot i per damunt de tots, l’inabastable i sobrehumà Eddie Merckx.

És per això que fa el que no ha fet cap ciclista en dècades: guanyar proves de tres setmanes i guanyar clàssiques. És com si en atletisme algú intentés guanyar (i ho aconseguís) una marató, els 400 metres i una cursa de cros. No cal entendre-hi gaire per saber que és molt difícil, per no dir impossible: els que guanyen una prova són alts i forts; els de l’altra, petits i escanyolits. Els uns tenen resistència; els altres, velocitat. Els uns corren sobre una pista llisa; els altres, sobre asfalt, i n’hi ha que ho fan sobre terra. En atletisme ningú guanya a tot arreu. En ciclisme, gairebé tampoc; potser n’hi ha un cada 50 anys. Un es deia Eddy Merckx i resulta que ara en podem veure un altre.

En el Tour de França del juliol no li serà tan fàcil guanyar, perquè hi haurà Vingegard, però també Roglic i Evenepoel. No sabem si Pogacar guanyarà el Tour, però és gairebé segur que no arrasarà com en el Giro ni podrà guanyar sis etapes. Sospito, això sí, que ell no té al cap només els rivals que veu al seu costat o darrere seu, sinó el palmarès que deixarà, perquè lluita contra la història.