Aquesta és la setmana de les fites increïbles, en femení i amb segell propi, tercera Champions consecutiva del Barça. Al que és bo, ens hi anem acostumant ràpid, les imatges del dia i de la setmana se superposen a les de fa un temps. Tot és molt immediat, m’atreviria a dir que vivim massa en la immediatesa fins i tot, i que s’ho acaba cruspint tot.

I on vull anar?, us deveu preguntar. Doncs a la plaça de Sant Jaume. Diumenge passat, plena, plena de gent amb ganes de cridar fort noms com Aitana, Alèxia, Mapi, Patri i moltes més. I quines imatges i records ens ha deixat, imatges i records que fa tres o quatre anys no existien al nostra imaginari, no havia passat mai abans que la plaça de Sant Jaume s’omplís per celebrar èxits femenins, i era l’anhel de moltes dones que somiaven que arribés un dia que això fos realitat, que fos normal. Ens hem hagut d’esperar ben entrat el segle XXI, però com que es tracta de veure el got mig ple, podem dir que ja ho tenim aquí. Tal com deia a l’inici, que les imatges de l’avui no eclipsin el que ens ha costat arribar fins aquí i accelerin el camí que encara ens queda per a una igualtat real.

Però hi ha qui s’esforça perquè la festa no pugui ser mai plena, els de sempre, els que encara no entenen que ells hi ha dies que no són els protagonistes, que no cal que sempre siguin ells els que estiguin al centre. Deia Maria-Mercè Marçal: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.” Aitana escrivia a Instagram frases de les que fan pensar: “Hem de dir a les nenes que les seves veus són importants”, Malla Yousafzai; “El meu silenci no em va protegir. El teu silenci no et protegirà”, Audre Lorde; “La forma més habitual de renunciar al poder és pensar que no el tenim”, Alice Walker; “Vaig necessitar força temps per desenvolupar una veu, i ara que en tinc, no callaré”, Madeleine Albright.

L’estiu passat vàrem veure i viure el cas Rubiales, i ara ens ha tocat el cas Collboni, alcalde de Barcelona, poca cosa (si no heu vist el vídeo, busqueu-lo). El Barça, amb Alèxia al capdavant, fa l’ofrena d’una samarreta al batlle, ell no ho dubta, se la fa seva “arrencant-la” de les mans de la jugadora, perquè és obvi que alguns encara creuen que els protagonistes només poden ser ells. I el que ve després també diu molt, ni una mirada cap a la jugadora, senzillament li dona l’esquena i la conversa continua entre homes. Núvols negres a l’horitzó, massa negres encara, però Alèxia no és fa petita, NO VOL CALLAR MÉS, amb dos gestos ho diu tot i la denúncia hi és implícita.

“La forma més habitual de renunciar al poder és pensar que no el tenim.”