La gran jugada de Joan Laporta
Avui sí que m’hauran de disculpar; per aquest article especulatiu i perquè els riscos estètics (estilístics i ètics) que els lectors pacients d’aquestes ratlles saben que un servidor sol prendre, avui els pretenen presentar una manera de pensar que matisa, si més no, la percepció de la realitat que se’ns explica.
Fixem-nos en la història del cas Xavi: el 27 de gener, després d’una altra derrota, s’anuncia que plega a finals de temporada; el 24 d’abril, havent perdut definitivament la lliga i havent estat eliminats d’Europa, hi ha reunions i corregudes a casa del president Laporta, on es fa un sopar conegut com “el sopar del sushi”, i se li prorroga el contracte; l’endemà, roda de premsa amb Laporta i el director esportiu, Deco, com una pinya; el 15 de maig, Xavi declara que la situació econòmica és complicada i no es pot fitxar per competir com cal; el 17, els mitjans diuen que Laporta s’ha enfadat i ha decidit de prescindir-ne; el 22, Deco i el coordinador de l’àrea de futbol, Bojan Krkic, són descoberts en una escapada a Londres per parlar amb Hans Flick; el 24, es destitueix Xavi, i el dia 29, l’alemany ja és el nou entrenador del Barça per un preu (segons el periodista Florian Plettenberg, d’entre 9 i 11 milions) que sembla inferior al que s’havia acordat amb el de Terrassa (més d’11).
I fixem-nos com la gestió del relat de tot això s’ha venut com a nefasta des del primer dia; amb un protagonista, el senyor Laporta, presentat com un maniàtic sense rumb, incapaç de mantenir al seu costat qui li porti la contrària.
Parlem-ne.
Per començar, recordem als redactors de notícies que la narratologia, que és qui hi entén, ens diu que un relat no és sinó la successió dels esdeveniments d’una història llistats com qui els transmet ordena –no pas com passen ni encara menys com els notifica el protagonista. Tal com es presenten els fets, doncs, ja és significatiu d’allò que Josep Gómez Mompart, de la Universitat de València, en un article publicat a L’Espill el 2008, en va dir “el periodisme especulatiu”, aquell pel qual “la informació és simplement una primera matèria dels negocis especulatius a l’engròs”. I al voltant de la contractació d’un entrenador per a un equip com el Barça, convindrem que n’hi ha molt, de negoci.
Si en comptes d’especular amb diners que maregen i corrompen, ho fem amb les paraules, que, per enriquidores i barates, són força més rendibles, haurem de coincidir amb Maria Teresa Espinal, del Centre de Lingüística Teòrica de la Universitat Autònoma de Barcelona, quan ens recordava, en un article d’Els Marges del 1990, que “les especulacions lingüístiques [...] no són uns supòsits totalment abstractes, allunyats de la realitat i sense cap mena d’aplicació pràctica, sinó uns postulats o unes hipòtesis formulats com a reflexió o explicació d’una realitat [...] determinada”. I tenir present l’aportació de Javier Santana Ramón, de la Universitat Lliure de Berlín, a l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia, del 2017-2018, on presenta el moviment filosòfic anomenat “realisme especulatiu”, aparegut el 2007, que posa en dubte el dogma de la filosofia continental dels darrers 200 anys, des de Kant fins ara, segons el qual “només existeix la realitat quan hi ha algú que la percep”.
Imaginem-nos, ara, que tota la seqüència del cas Xavi no respongués sinó a una estratègia per rebaixar l’especulació que es dispara quan es coneix l’interès –o la necessitat– de fitxar del Barça. I fixem-nos que tant els esdeveniments d’aquesta història com el resultat final, més que l’estirabot d’un inconscient, ens podrien presentar una gran jugada.