David Raya a la porteria, línia de quatre amb Eric García, Pau Cubarsí, David López i Alejandro Balde, Aleix García i Marc Roca al doble pivot, Lamine Yamal i Dani Olmo oberts a banda, Gerard Moreno d’enllaç com a segona punta i Ferran Jutglà com a home gol. L’onze fa trempar així d’entrada. En un món ideal Catalunya seria una de les vint-i-quatre candidates a fer quelcom important en l’Eurocopa d’Alemanya que començarà divendres, però en el món real ens hem resignar a un amistós a l’any en el millor dels casos. I dic en el millor dels casos perquè, abans del Catalunya-Panamà del passat 29 de maig a Sabadell, la selecció havia estat dos anys sense fer acte de presència. L’espera encara ha estat més desesperant en el cas de la selecció femenina, en què ha calgut esperar cinc anys entre un amistós i l’altre. Aquest és un aspecte sobre el qual convé fer autocrítica per part de la federació, perquè per moltes dificultats de calendari que hi hagi, que certament n’hi ha, l’espera no es pot fer tan eterna, perquè si això no ho cuidem i ho dignifiquem nosaltres, no ho farà ningú. Però posats a somiar i a fer futbol ficció, s’imaginen aquest onze jugant l’Eurocopa, amb Bob Martínez com a seleccionador? Té pitjor nivell aquest onze de Catalunya que el de seleccions com Escòcia, Hongria, Albània, Eslovènia, Ucraïna, Eslovàquia, Romania, República Txeca i Geòrgia? Sorgeix la mateixa pregunta a cada mundial i a cada Eurocopa. En un món ideal seria fantàstic poder-ho comprovar amb els nostres ulls.