Ja diu la dita que la història l’escriuen els guanyadors, que a més de la glòria inherent del propi triomf generalment també poden fruir amb el reconeixement i l’afalac general per la gesta assolida. Els Boston Celtics ara mateix estan en aquest momentum de barrila. Són els nous campions de l’NBA i, com a tals, toca decorar-los la solapa de l’americana amb la medalla de rigor, tot i que tampoc no seria exagerat dir que qualsevol altra cosa que no hagués estat assolir l’anell hauria estat un petit fracàs per a ells. D’entrada, i sobretot, perquè han estat l’equip que, com a grup, ha estat més dominant al llarg de tota la temporada regular i els play-off, demostrant una superioritat molt notòria que s’ha visualitzat amb el 4-1 favorable cultivat a la final contra els Mavs de Luka Doncic. I és que més enllà d’aquell quart partit isolat i perdut a Dallas, Boston ha jugat les sèries pel títol amb el pilot automàtic posat, fent la seva triple rere triple i ratificant tots els pronòstics que vaticinaven que aquest 2024, i després d’un procés de maduració que ha demanat el seu temps, per fi havia arribat l’hora de poder-los exigir resultats. Per tant, el seu és un triomf també d’un procés, o manera de fer, sobre el qual convé aturar-se un parell de minuts.

Cal dir, per començar, que els Celtics són un d’aquells equips que són aristocràcia pura a l’NBA i, com a tal, una part de la competició sempre la juguen contra si mateixos. En tant que això, icona de la lliga, l’exigència sempre és màxima, i més quan l’últim títol datava del 2008 i, en conseqüència, en tot aquest període els afeccionats i l’entorn de la franquícia han hagut de mirar-se des de la distància el regnat dels Lakers, Miami o els Golden State Warriors de Curry. I cadascun d’aquests anells més els d’altres rivals que circumstancialment també van tastar la glòria –els Bucks d’Anteto el 2021, per exemple– eren una llosa de més de pressió per a un equip, i una ciutat, on guanyar sempre és la màxima. I si no, que ho preguntin també als Red Sox o als Patriots, si és de mal pair això de perdre a la capital de Massachusetts. I així, i a còpia d’intents que eren sinònim de projectes que es quedaven a mig camí, els Celtics van trobar la seva tecla gràcies, sobretot, a l’ascensió d’un general manager, Brad Stevens, agressiu i hàbil a l’hora de construir un projecte a l’entorn de Jayson Tatum i Jaylen Brown, més la incorporació absolutament clau d’un aler pivot com Porzingis, capaç d’esvalotar tota defensa possible obrint el camp com només ell sap fer-ho, i gestionant, també, des dels despatxos moments crítics com el relleu abrupte a la banqueta d’Ime Udoka per un aleshores inexpert revolucionari de la cistella com ha estat Joe Mazulla. El resultat és un campió que ja acumula 18 anells de l’NBA, més que qualsevol altra franquícia, i que ja es veu capaç de reprendre aquella batalla amb els Lakers per l’hegemonia cultural de la competició que va viure episodis climàtics amb Larry Bird i companyia. I això ens porta a una pregunta, que cal fer-se: són això, aquests Celtics dels J, un projecte de dinastia o el resultat, només, de l’èxit d’un moment concret en el temps? D’aquí a un any, no abans, hauríem de tenir alguna pista de per on pot anar la resposta.