Lladres de Barcelona
Home, senyor David Escudé Rodríguez, doncs no; no està bé d’insultar el socialisme ni de llançar com un lacai de l’aristocràcia les restes del tiberi als pobres.
Si els relators no el tergiversen o s’equivoquen, quan va discutir-se a la comissió de Presidència, Seguretat i Règim Interior de l’Ajuntament de Barcelona la conveniència de l’F1 Live Barcelona Road Show i del Formula 1 Barcelona Fan Festival d’aquests dies al passeig de Gràcia i a la plaça de Catalunya, vostè va dir, a títol de regidor d’Esports: “Aquí no estem parlant si es va a favor o no del turisme, sinó que parlem d’una exhibició de cotxes que el que aconsegueix és democratitzar un esdeveniment com el campionat del món de fórmula 1, una cita a la qual hi ha molta gent que no pot assistir i, un dia, una tarda, ho podran presenciar.”
Sí que és cert que quan el senyor Josep Mateu Negre, president i executor en cap (o CEO) del RACC (Reial Automòbil Club, sí), defensa la perversió de la noblesa del circ ho fa en coherència amb el currículum d’un altre servidor del feudalisme econòmic que ens empeny massivament a l’adoració de la carrossa imperial –aquella que paga la nostra estupidesa induïda pel, a hores d’ara, ja, sistema d’instrucció o educatiu general (PISA; quod erat demonstrandum)–, però coi, convindrà amb mi que un defensor de la inversió pública per al benefici privat (vegi com també aprenem l’eufemisme de l’espoli) com a mínim no fa la impressió de trair qui diu que defensa.
Fixi’s què va dir, quan van demanar-li si la pastanaga del conreu de la F1 no podria pagar-se amb els diners de les butxaques privades: “És impossible. No dona la rendibilitat suficient perquè sigui de capital privat.” I hi va afegir, per deixar clar qui és que ha de generar el volum de negoci per enriquir-les més, encara: “Els grans esdeveniments són projectes de ciutats i de país” (VIAempresa, 24 d’abril).
I fixi’s vostè, defensor de la democratització del malbaratament de les elits, a propòsit d’on l’havia d’especificar, l’estratègia d’aquest, diguem-ne per entendre’ns, showbusiness, aquella espasa dels negocis: la “Taula de debat sobre el present i futur dels grans esdeveniments a Barcelona” del VIII Summit (que vol dir cimera –se n’adona com en som, d’aplicats?) “Barcelona més que mai”, que havia organitzat el 26 d’octubre a l’Antiga Fàbrica Damm ‘Barcelona Oberta. Unió d’Eixos Comercials Turístics’, com es presenten (“Barcelona Oberta és la unió d’eixos comercials i actors privats que representen el turisme de compres”) abans d’aclarir que exerceixen de lobby en defensa dels interessos dels principals eixos turístics davant l’administració pública.
Fixi-s’hi bé, perquè ells sí que no menteixen.
Devia fer goig, vist amb la perspectiva de qui llença almoines, la munió de mans i ditets dels prop de 38.000 extres del seu deliri que segons la institució que vostè representa van apilonar-se rere les reixes del passeig de Gràcia per suplicar a la càmera fotogràfica del telèfon mòbil una instantània que els recordés aquell dia, aquella tarda que –segons vostè– van tastar els beneficis de la seva –de vostè– idea de socialització democràtica.
I feia gràcia, davant d’aquell espectacle de la massa premsada a les tanques de la desfilada imperial, pensar si vostè i els seus no compartirien el nom amb algú que saltés, prengués un bòlid d’aquells, l’estampís contra un aparador del passeig de Gràcia i repartís la quincalla luxosa en algun carreró del Raval o de l’extraradi d’una ciutat que potser és més Barcelona.