Ara resulta que tothom s’escandalitza perquè s’ha descobert que la cascada més alta de la Xina, com que només és estacional, ha estat modificada artificialment amb la instal·lació d’una canonada perquè tingui aigua tot l’any. A mi, en èpoques de gregarisme turístic, la presa de pèl em sembla gairebé una acció de justícia poètica que avalo al cent per cent. Tampoc calia anar tan lluny, per trobar una ensarronada al personal d’aquestes característiques. A les Gavarres, al peu de les quals escric aquest article, ja fa temps que un individu, empordanès professional, va fer córrer la brama que, en el curs alt del Daró, hi ha la cascada del Col·lonar, amb un estanyol navegable i tot. Estaria bé saber si algú l’ha anat a cercar. De forma infructuosa, és clar, perquè qui conegui un xic aquest massís sabrà perfectament que de cascades, estanys navegables i, en general, espais d’aigua de gaire envergadura, llevat de petites basses i algun salt d’aigua escadusser i temporani, res de res. És el que tenen les serralades de clima mediterrani.

Aquesta gran marrada ve a compte per explicar que la muntanya no és aquella terra alta idíl·lica que creia en Manelic. La mentida també hi és present, sobretot quan l’alpinisme s’ha professionalitzat i els alpinistes han passat a dependre dels èxits de les seves expedicions per conservar els patrocinadors o aconseguir-ne de nous. Tots convindrem que, anys enrere, l’alpinisme destil·lava un cert esperit pur i romàntic allunyat de la competitivitat actual, però això no vol dir que els primers muntanyencs fossin tots exemple de pulcritud i noblesa. La vanitat extrema és un defecte que existeix ara i que també existia abans. El 1906, per exemple, Frederick Albert Cook, va assegurar que havia escalat el McKinley (6.194 m), el cim més alt d’Amèrica del Nord. Una expedició posterior va demostrar que Cook havia mentit com un lladre i que les fotos que havia aportat com a prova de la seva ascensió eren fetes sobre una roca, batejada després com a Fake Pic, a una distància de 30 km del cim. Cook es va abonar a la mentida perquè, només tres anys, després va afirmar ser el primer home que trepitjava el pol nord, cosa que no va demostrar mai.

L’any 2000, l’argentí Gustavo Lisi va robar el material fotogràfic del càntabre Juan Carlos González per atribuir-se, falsament, l’ascensió a l’Everest. Una acció encara més lletja del que sembla si es té en compte que eren companys d’expedició i que Lisi ni tan sols va intentar socórrer González quan aquest, baixant del cim, va tenir problemes i va passar una nit al ras, cosa que li va suposar unes quantes amputacions a les mans.

També va ser sonada la suposada ascensió de Carlos Pauner al Xixabangma el 2012, amb la qual completava el projecte d’escalar els catorze vuitmils del planeta. La revista Desnivel, després d’analitzar les dades aportades per l’alpinista aragonès i de recollir diversos testimonis que aquell dia també eren a la muntanya, va concloure que, en realitat, no havia fet cim.

L’alpinisme no compta, com els esports convencionals, amb jutges ni àrbitres, només amb algun notari oficiós, com Eberhard Jurgalski o la finada Elizabeth Hawley, que s’han dedicat a elaborar estadístiques d’ascensions. Més enllà de les proves fotogràfiques i els testimonis, només ens queda confiar en la paraula de l’alpinista. Per això l’honestedat i la noblesa són un plus en aquesta pràctica.