L’asterisc que vam haver de posar dimarts passat, perquè a la Federació Espanyola i LaLiga no se’ls va acudir res millor que fer el sorteig del calendari de primera sense saber tots els equips, ja el podem esborrar. L’Espanyol torna a primera. No fa res més, de fet, que assumir una obligació. No només pel que hauria representat quedar-se sense ascens –em costa qualificar un partit com el més important de la història d’un club que farà 124 anys, però l’escenari hauria estat realment fosc sense pujar–, sinó per la trajectòria i l’historial d’un club que ha tornat a primera de seguida els sis cops que n’ha baixat. I, és clar, pel pressupost i el nivell de l’equip, que ni Luis García ni sobretot Ramis van saber fer fiable. Ha estat Manolo González, l’home fet al futbol modest que ha tingut l’oportunitat de la seva vida i l’ha aprofitat, tot i que ara falta que l’Espanyol se’l cregui de debò i hi aposti també per dirigir la nau a l’elit.

Més que un èxit, els blanc-i-blaus han complert un deure que, en condicions normals, haurien d’haver assolit per la via directa. És innegable, però, que pujar en el play-off, per més potencial que es tingui, costa Déu i ajuda. I una mica més i tot. La crueltat que va viure dissabte el Nàstic, penalitzat entre altres obstacles pels insensats que llançaven pilotes al camp, entra al podi de les grans garrotades d’unes eliminatòries que captiven els que se les miren des de fora i commouen els que les viuen. El drama al Nou Estadi capitalitzava, sobretot pel guió, la frustració que també vivia el Barça Atlètic, l’endemà a Còrdova. La mateixa amb què, en la primera eliminatòria per pujar a primera FEF, queien de cop l’Europa, el Sant Andreu, el Lleida Esportiu i el Badalona Futur. Tampoc se’n va sortir diumenge l’Hospitalet, que buscava l’ascens a segona FEF. És tot per mala sort? Per casualitat? Massa.

L’ascens de l’Espanyol torna a deixar la màxima categoria amb tres representants catalans, un fet que comença a ser un costum ara que el Girona s’està consolidant a l’elit i que abans havíem vist puntualment quan el Nàstic va pujar i, ja molt més enrere, amb el Sabadell. Està prou bé, tenir tres catalans a primera, sobretot perquè aspirar a més ara mateix és gairebé utòpic. Aquí ve el drama. Ni un sol equip del país entre els 22 que competeixen a segona A. I només dos, el Nàstic i un filial (el Barça Atlètic), a la primera FEF, que té dos grups de 20 equips, després del descens del Sabadell i el Cornellà. Dels 82 equips que competeixen en les tres principals categories, només cinc –i dos són del mateix club– són de casa nostra, i això que és la zona, juntament amb Andalusia, amb més llicències. Massa senyals. Massa alarmes. No pot ser tot per infortuni.

El panorama convida a la reflexió, i és en aquest escenari que pren força la reivindicació que fa anys proclama la Unió Esportiva Olot i el seu president, Joan Agustí, per resoldre el greuge de tenir un sol grup català de tercera i tot l’embut que es genera. S’hi afegirà algú més? Podria ser un primer pas per fer revifar el futbol català. Precisament demà hi ha a Sant Cugat del Vallès l’assemblea general ordinària de la Federació Catalana. Teòricament, un escenari òptim per parlar-ne. És clar que prou embolics hi ha al voltant de la federació per aspirar a avançar en grans solucions.