No hauria estat estrany veure’l marxar. Després de dues temporades i d’una evolució satisfactòria, Rafa Márquez hauria pogut fer un salt. L’al·licient de fer-lo amb un Barça Atlètic a segona A es va esvair per la derrota a Còrdova. El filial continuarà a primera FEF i Márquez, també. Bon senyal. No li fa mandra entrenar en una categoria tan desagraïda i tan defectuosa –molt més per als clubs que hi tenen el seu equip principal que no pas per a un filial, val a dir-ho–, lluny del que prometia la federació espanyola quan se la va inventar per substituir la segona B. Tampoc li fa res conviure amb les circumstàncies pròpies d’un filial, pendent sempre de quins jugadors li agafaran de dalt, accentuat a can Barça amb la precocitat de menors d’edat que, per necessitat, s’han instal·lat directament al primer equip sense que el tècnic del filial no els hagi ni vist passar. I tampoc té pressa, a diferència, per exemple, de Marc Guiu, que farà camí cap a Stamford Bridge perquè el Chelsea li promet tot el que intueix que no assolirà al primer equip blaugrana.

La continuïtat de Rafa Márquez és una molt bona notícia per al Barça. La formació és i ha de ser clau, i tenir en el pas pel filial –els que no se’l salten, que malament rai si es converteix en un costum– un referent que s’ho creu i s’ho pren seriosament només pot ser positiu. Ja li arribarà el tren de més amunt. Qui sap si la poca preparació que li veien com a relleu de Xavi fa mesos canvia. Si és que ho necessiten, que això sí que no seria precisament cap bon senyal.