Lamine Yamal, amb una òptica blaugrana, és del millor que s’ha vist en l’Eurocopa fins ara. Itàlia, des d’una perspectiva global, és del pitjoret. L’encara vigent campiona ha estat una caricatura. Ni catenaccio ni històries. Contra Espanya, res de res. Amb Suïssa, un esperpent i cap a casa. Alemanya m’ha semblat la selecció més consistent i Espanya la que ha fet un futbol més vistós, amb Yamal i Nico Williams d’extrems d’abans i Rodri, que ja m’estaria bé al Barça fent de Busquets –amb menys virtuosisme que l’inigualable mig centre de Badia, això sí–i Fabián governant el mig del camp. Si jugues amb tres davanters, algú ha d’aguantar el mig del camp perquè als defenses no els arribi massa feina de cop. Ja es veurà si el sistema de joc és igual de vàlid contra rivals de major entitat. De fet, els quarts de divendres contra l’amfitriona, Alemanya, són un xoc de trens. Els teutons són el paradigma de la fiabilitat, amb la veterania i ofici de Gündogan, Kross, Rudiger, etc., i la fantasia de joves com Musiala, que s’està consagrant. Pel que s’ha vist fins ara, de fet, el partit podria ser perfectament una final de l’Eurocopa. Tornant a l’òptica estricament blaugrana, els dos homes que sembla que Xavi tenia enfilats per fitxar si no l’haguessin fet fora, el migcampista eslovac Lobotka i el georgià Kvaratskhelia, han demostrat que són molt bons jugadors. Una altra cosa és si després haguessin triomfat o haguessin engreixat el capítol de toies. Això, però, ja quedarà en el terreny de l’especulació.