T’adones que et fas gran una tarda qualsevol d’Eurocopa en què els fills et sorprenen citant amb àgil reverència flamants estrelles que desconeixes. T’admira la facilitat amb què dominen el panorama futbolístic i et recorda la teva infància, quan vas descobrir Dinamarca o volies ser Bierhoff, un suplent escollit per escriure el seu nom en la història en el nostàlgic Wembley gràcies a un gol d’or de rebot i l’ajuda inestimable del porter txec. No acabes d’entendre les variants tàctiques modernes i penses que no fa tant, quan el futbol era pilotada llarga i a seguir, ens crèiem més feliços.

Ara, el futbol són instants que endolceixen la vida. T’ho prens com una grata companyia de fons mentre et dediques en cos i ànima al feixuc, monòton i etern procés de la roba: rentar, eixugar, plegar o planxar i endreçar. Fer-se gran és que una Champions del Madrid no t’afecti perquè et blindes emocionalment tot entenent que no s’acaba el món si no mires la final. Fer-se gran és utilitzar el futbol per establir un diàleg més intens amb els fills, i seguint-los la broma que no trepitjaran mai més casa teva si animen segons quin equip. Fer-se gran és viure cada quatre anys el juny com una festa sense aturador, animant diverses seleccions sense patir controvèrsies personals, aprofitar l’Eurocopa per encendre la tele fora d’hores i prendre’s la llicència que els fills vagin a dormir més tard. I així, entre Eurocopes, la vida dansa quatre anys més.