En aquesta secció hem viatjat a les muntanyes més altes del món per explicar algunes de les grans tragèdies de la història de l’alpinisme. Tampoc calia. El nostre estimat Pirineu pot ser un escenari tant o més hostil que l’Annapurna, el vuitmil amb un índex de mortalitat més alt. No m’ho invento pas. Un vuitmilista català –em balla pel cap que va ser l’hilarienc Pep Permanyer– assegurava que la tempesta que el 30 de desembre de l’any 2000 va desencadenar la gran tragèdia del Balandrau va ser d’una virulència que ni tan sols havia vist en les seves expedicions a l’Himàlaia. Aquell dia el temps es va aixecar radiant, ideal per a la pràctica de muntanya hivernal. Tot i que els pronòstics ja auguraven un canvi de temps per a la tarda, ningú es podia imaginar que, de forma brusca, un torb de violència inusitada convertiria aquest cim en una trampa mortal. La tempesta va afectar tot el Pirineu català, però va acarnissar-se especialment en la zona compresa entre el Puigmal i el circ d’Ulldeter, on van morir nou persones.

Abans de continuar, un apunt personal. Tot just quinze dies abans d’aquella tragèdia, una trentena de socis de la Colla Excursionista Cassanenca, amb mainada i gent gran, havíem fet una excursió per dipositar el pessebre al cim del Balandrau. Va ser un dia més aviat fred, però calmat i assolellat. A la muntanya encara no hi havia neu, i només en el tram final hi havia alguna placa de gel fàcilment evitable. El Balandrau i alguns dels seus cims veïns són considerats cims de vaques, una expressió que banalitza equivocadament la seva ascensió.

Tot i que està envoltat de pics més alts i una pista passa just per sota de la seva cara sud, el Balandrau es troba ja en plena alta muntanya, amb totes les conseqüències que això pot comportar. Aquell dia van ser devastadores. Vuit esquiadors de muntanya van quedar atrapats entre vents de fins a 140 km/h i una sensació tèrmica de -30ºC, segons va documentar el meteoròleg Jordi Cruz al llibre 3 nits de torb i 1 Cap d’Any. En aquestes condicions és impossible orientar-se perquè davant teu es desplega una cortina blanca sense horitzó ni punts de referència. Set excursionistes van morir. A alguns no els van trobar fins a la primavera, quan el desglaç va deixar a la vista els cossos enterrats per la neu. Només va sobreviure Josep Maria Vilà després de passar dues nits al ras. Un miracle. Ben a prop del Balandrau, a la Coma de l’Orri, dos excursionistes més van trobar la mort a causa del torb, i dos més van salvar la vida pels pèls en aconseguir arribar fins al refugi d’Ulldeter. El torb va causar una desena víctima mortal, un monitor d’esquí de Port Ainé.

Abans d’acabar, un altre apunt personal. Aquell dia tenia dos grups d’amics repartits per la zona. Un arribava al cim del Puigmal des d’Er quan un cop de vent brusc i sobtat va fer caure algun d’ells. Van abandonar els esquís i, agafats de bracet per no disgregar-se, sense sentir-se a causa de la força del torb, van aconseguir baixar per Fontalba, a l’altre costat, i arribar sans i estalvis a Queralbs. Uns dies després van tornar a pujar al Puigmal per recuperar el material abandonat. Alguns esquís s’havien trencat. L’altre grup, de dos amics, escalava aquell dia una canal de neu del Gra de Fajol Petit. A l’aresta van coincidir amb uns altres escaladors que van continuar la ruta fins al Gra de Fajol Gran. Els meus amics, en canvi, van divisar un cap de núvol i van decidir baixar pel coll i tornar als cotxes. Quan hi arribaven el torb ja era plenament operatiu. Van pensar en aquells escaladors que havien deixat enrere, que van aconseguir sobreviure. Uns van arribar fins al refugi de Coma de Vaca i un altre que havia perdut el grup va sobreviure a una hipotèrmia severa després de passar la nit dins un forat a la neu.