La sisena etapa del Tour, avui fa quinze anys, és de les que més recordo malgrat no haver-la vist. El 9 de juliol del 2009, la cursa ciclista més important del món –tal com la definia la portada d’aquest diari, en el seu número 2.424 (32 pàgines en blanc i negre menys la primera i l’última, i una de les 10 que duia de publicitat)– sortia de Girona i s’acabava a Barcelona. Passava per sota del balcó del pis on vivia, al carrer Migdia. El tercer pel qual havia passat en aquella artèria, llavors encara de doble sentit i on m’hi quedava un any, fins a la fi del contracte de lloguer que, certament, era una ganga.

Era dijous, el dia més frenètic al mercat majorista de fruita i verdura dels afores. Hi entrava a les 11, just quan arrencava la caravana del Tour. Hi anava en bici, tot l’any i sense altra alternativa que caminar paraigua en mà, si plovia. I recordo la data perquè era el meu últim dia en una instal·lació on vaig recórrer quilòmetres i quilòmetres empenyent una carretilla més alta que jo, que els cànons aconsellaven aguantar amb una mà a dalt de tot i fer la força amb l’altra. L’Uni Girona feia un mes i mig que havia pujat, i ser-ne delegat ja no permetia fer coincidir tres feines a temps parcial com els dos anys a l’LF2.

Fa quinze anys, negocis que ara han de marxar del rovell de l’ou, com el restaurant vegà que se’n lamentava en l’edició gironina d’El Punt-Avui d’ahir, ni existien. De fet, i segons la notícia, obria al cap de tres anys. El febrer del 2012 vaig comprar-me de segona mà la meva primera bici amb un quadre de fibra de carboni, que diumenge encara vaig agafar per sortir.