Tinc un amic molt culer, molt culer, que aquest dia em va estar malparlant sobre tot el que passa en el Barça, tot i que no em va quedar clar si defensava la gestió de Laporta i criticava els anteriors presidents o enyorava Núñez. O potser les dues coses. El que em va meravellar va ser que, després d’una rajada de dimensions colossals, de pintar un club al caire de la desaparició, o pitjor, de l’entrada de propietaris privats, em va comentar que aquest any el Barça ha de guanyar-ho tot. No, no em va dir que havia de competir per tot, cosa que crec que se li ha de demanar: va donar per fet que s’ha de guanyar tots. Uf, vaig pensar, està bé ser optimista, però un punt de realisme convé a tots, fins i tot als culers molts culers. El City està fent història pel que fa a joc i a títols i no ho guanya tot, vaig dir. Però res, que el Barça s’ha de reforçar, ha de fitxar, i ha de guanyar-ho tot. No va ser aquell “aquest any, sí” de després dels Gamper, però poc li va faltar. És clar que vinc d’una època precruyffista en què aquells desitjos es transformaven moltes vegades abans del novembre en un “aquest any, tampoc”.

El Barça ha d’acabar de construir un camp, i un pavelló, i ha d’arreglar els números d’una manera o altra. Ara bé, encara no és un club preparat per guanyar-ho tot. D’entrada el nou entrenador ha de veure els jugadors, treure conclusions, decidir baixes i demanar reforços que, en alguns casos potser arribaran, però no necessàriament tots els que el meu amic culer ha somiat. I, és clar, ha de sortir a lluitar per tot perquè hi ha qualitat. El Barça s’ha d’arreglar des de darrere cap endavant, perquè tenint un dels grans porters del món, rep sempre massa gols. No vol dir canviar l’estil. Les expectatives són aconseguir ser un equip en construcció que en dos o tres anys pugui pensar a lluitar per tot i guanyar algunes coses.

Tinc un amic que és molt i molt del Girona, tot i que no el recordo aquells anys, no ja de quan érem tres-cents a Montilivi, sinó dos o tres mil i l’equip ja competia en el futbol professional. Està entusiasmat amb la Champions i somia passar ronda (no sé ja si es diu així), tornar a Europa i lluitar pel títol. Ep, aquest Girona competirà, però també crec que cal tocar de peus a terra. Han marxat, marxaran o no tornaran jugadors importants i es fitxa bé sobre el paper, i més que es fitxarà, però també cal tocar de peus a terra. Míchel vol competir i continuar fent història, i això anima l’afició, però l’objectiu del Girona és mantenir-se a primera, lluitar per Europa i, en la Champions, gaudir i mirar de guanyar, però sense més obligacions. Són tres competicions exigents, i el club és tendre encara; per tant, seny i rauxa a partits iguals, però amb l’objectiu clar: mantenir la categoria tan aviat com es pugui i competir al màxim nivell. I a veure.

Tinc un amic que és perico a mort. Ha patit d’allò més fins que va veure que l’equip retornava a primera. Diu fàstics, també, de la directiva, de la mateixa afició, jo diria que d’ell mateix a voltes. Però des que l’Espanyol ha tornat a primera, ja parla que l’equip s’ha de formar per pensar en Europa. Bufa!, penso. L’Espanyol, al marge del que els propietaris vulguin fer amb el club, ha de bastir un equip solvent, confiar en un entrenador com el que té, però confiar vol dir no posar-se nerviós a la quarta jornada. I jo crec que ha d’assegurar-se la permanència abans de somnis que no sempre acaben bé. Ai, però, les expectatives poc tenen a veure amb tocar de peus a terra.