Ara que ens trobem en plena competició de la principal cursa ciclista per etapes del món, el Tour de França, val la pena recordar que aquest tipus de proves han tingut altres funcions que van molt més enllà de les esportives. També han servit per crear consciència política, per reivindicar o definir els límits d’una determinada nació. En l’edició del Tour del 1905, per donar-ne exemple, es va incloure una ascensió al Ballon d’Alsace, un cim de la serralada dels Vosges, que volia simbolitzar el record d’Alsàcia, un territori que França havia perdut arran de la guerra franco-prussiana (1870-1871) i que el nacionalisme francès aspirava a recuperar. En la prova de l’any següent encara es va anar més enllà i va incorporar una etapa que recorria 76 quilòmetres a través d’Alsàcia i Lorena.

La iniciativa es va repetir durant alguns anys. Però finalment el 1911 les autoritats alemanyes van prohibir que el Tour travessés el seu territori per la creixent presència de símbols francesos en la competició. L’any anterior, la comitiva de la prova havia estat rebuda al so de La marsellesa. El Tour de França no tornaria a Alsàcia i Lorena fins al 1919, després de la Gran Guerra; però, en aquesta ocasió, els dos territoris ja havien estat incorporats a l’Estat francès a través del Tractat de Versalles i la prova ciclista es va convertir en un aparador que simbolitzava la recuperació de la unitat francesa. Tal com es podia llegir a les pàgines de L’Auto, la principal publicació del Tour: “Estrasburg! Metz! I no és un somni! Anirem allà, a casa nostra. Passarem al llarg del Rhin! Amb Estrasburg i Metz les nostres ambicions queden satisfetes, el Tour de França queda complet!” L’alegria, per als francesos i la resta d’europeus, va durar molt poc i, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, les bicicletes serien substituïdes pels tancs, i l’alegria dels seguidors, pel drama de la guerra.

El ciclisme també ha estat un vehicle per reivindicar la identitat dels nacionalismes sense estat. En tenim un exemple ben proper en la volta ciclista a Euskal Herria, impulsada fa exactament cent anys, en plena dictadura de Primo de Rivera. La iniciativa va sorgir d’un diari anomenat Excelsior, creat aquell mateix any des de l’entorn de la Comunió Nacionalista Basca, una de les dues faccions en què s’havia dividit el Partit Nacionalista Basc. Es tractava d’un periòdic de cultura i informació social, però amb una atenció preferent per l’esport. El seu primer director va ser Jacinto Miquelarena, un personatge tan singular com contradictori que, anys després, s’acabaria integrant a la Falange i fins i tot es convertiria en l’autor d’alguns dels versos del Cara al sol.

Abans del 1924 ja hi havia hagut altres competicions basques, com ara la Irun-Pamplona-Irun o la Vuelta a las Vascongadas y Navarra, que el 1913 havia recorregut les quatre capitals basques sota sobirania espanyola. El 1924 , però, es va voler anar més enllà. La prova, de fet, tenia tres objectius bàsics: d’una banda, crear una cursa de prestigi internacional; de l’altra, donar a conèixer el País Basc; i, finalment, dibuixar els contorns d’Euskal Herria, talment com si les rodes de les bicicletes es convertissin en els retoladors per a una classe de geografia política. La ruta responia a la consigna del “Zazpiak bat” que, en català, es podria traduir com “les set, en una” i que era un dels lemes dels abertzales per reivindicar la unió de tots els territoris d’Euskal Herria. Durant les primeres edicions, fins al 1930, la volta va recórrer totes les províncies basques. Després d’alguns anys sense celebrar-se, es va reprendre el 1935 de la mà d’un nou periòdic, l’Excelsius, proper al PNB. I, novament, es va mantenir aquell objectiu territorial que s’havia fixat el 1924, fins al punt que la principal ciutat del País Basc sota control francès, Baiona, va ser l’escenari d’un final i un inici d’etapa. Malauradament, però, aquella competició va ser la darrera en què es van dibuixar els confins d’Euskal Herria.

Després de la guerra civil, la prova no es va reprendre fins al 1969, quan es va fusionar amb la Bicicleta Eibarresa. La iniciativa, com el 1924, també va sorgir d’una publicació, però es deia La Voz de España i, com podem deduir, no tenia res a veure amb Excelsius. Havia estat creada per militants carlins poc després del cop d’estat feixista i el seu lema era “Déu, pàtria i rei”. La Voz de España va recuperar la prova esportiva, però la va despullar de qualsevol objectiu lligat al nacionalisme basc que havia inspirat els creadors de la prova cent anys enrere.