Espanya i la crisi d’identitat catalana
Escric aquestes paraules sense saber si Espanya ha guanyat la final de l’Eurocopa contra Anglaterra. També les escric amb el cor i el cos encongits, com si estigués a punt de confessar una infidelitat a la persona que estimo. I és que haig de reconèixer que ja fa un temps que canto els gols de la selecció espanyola amb (massa) entusiasme. I començo a dubtar de la veu interior que m’assegura que miro els partits d’Espanya només perquè el seu joc s’assembla al del Barça.
Ser català és una part fonamental de la meva identitat. Però què vol dir, per a mi, ser català? I què comporta? Primer de tot, soc català perquè em sento català. Aquest sentiment no té necessàriament l’origen en una decisió racional, sinó que neix d’una combinació de factors, alguns dels quals són contingents: l’entorn on vaig créixer, l’educació rebuda, o les associacions positives i negatives en el subconscient que la meva ment no ha registrat. Ja d’adult, sí que ha estat una decisió conscient donar força a aquest sentir-se català. Tot i que en els últims deu anys he viscut més a l’estranger que a Catalunya, estimo el to, els mots i l’estructura de la llengua catalana, m’enamoren les receptes dels meus avis, i em segueixo reconeixent en el caràcter català quan me l’atribueixen des de fora: tossut, orgullós i potser un pèl desconfiat, però també tenaç, acollidor i enginyós. També sento una responsabilitat amb el poble català i la cultura catalana, així com un compromís a garantir que tinguem les condicions polítiques per protegir-los, i que puguem prosperar.
Entenc que és aquesta dimensió política la que ha contribuït al fet que molts catalans sentim que, per ser catalans de debò, no podem permetre’ns sentir una afinitat amb Espanya, o amb tot allò que la representa. De la mateixa manera que molts de nosaltres estem convençuts que la independència és l’única via política perquè la cultura i la identitat catalanes tinguin espai per expressar-se i créixer, també ens hem persuadit que sols podem ser catalans si neguem els possibles llaços identitaris amb Espanya. La falta de reconeixement, els abusos i l’opressió rebuts recentment i al llarg de la nostra història, han passat factura. Potser per això em sento culpable de donar suport a la selecció espanyola, i desitjar que guanyés l’Eurocopa.
Dit això, em pregunto si aquesta alienació és més una mostra de feblesa que de força. Itàlia és part de qui soc pel meu pare. Colòmbia, que espero que hagi guanyat la copa Amèrica, és part de qui soc per la meva dona. Els Estats Units són part de qui soc perquè és on visc i on ha nascut la meva filla. I Espanya també és part de qui soc. Des de fora, veig que Catalunya comparteix valors i tradicions amb moltes regions d’Espanya, tot i les diferències. La independència és la solució que Catalunya necessita. Però la independència política no ens exigeix forçar un distanciament cultural o identitari. I la pregunta que em faig és: quant poder té Espanya encara sobre nosaltres que encara sentim la necessitat de negar-la?
Notícies
Divendres,22 novembre 2024