Lamine ha entrat a l’espai confús on es barreja l’amor immediat de la societat amb l’anhel de la mateixa societat de fer-ne un símbol grupal: el perill de pensar que ets estimat quan en realitat se t’està prenent com a personificació de causes diverses sense demanar-te permís.

Així doncs, Lamine surt de l’Eurocopa com a producte mainstream, una marca per abocar-hi els anhels personals i les esperances col·lectives, la figura del jove provinent d’un barri oblidat a la perifèria de la capital que ha aconseguit la vella història dels somnis infantils, el personatge carismàtic d’un relat de Nadal, el protagonista d’una sèrie de Netflix amb final feliç: el Jimi Hendrix bramant The star-spangled banner entre la multitud sense provenir de Woodstock.

A partir d’aquí, se l’haurà de protegir de les causes que no li pertanyen, de la frustració blaugrana per la marxa no resolta de Messi i el desig de suplantar el vell patriarca amb la coronació d’un nou rei. Dit d’una altra manera, Lamine no és responsable del buit deixat per la prosperitat pretèrita, de les habitacions ventilades després d’una nit d’estimar-se sense mesura, de la deriva perpètua d’un club sense símbols sobre els quals edificar causes col·lectives: Lamine és tan sols la representació de les nostres fantasies més salvatges, l’anticipació neuròtica de qui necessita crear paral·lelismes narratius entre tòtems artístics, o sigui, la felicitat blaugrana de qui viu més en la projecció que en la realitat.

De tota manera, la gran lluita de Lamine consistirà a ser o no el símbol d’un canvi de paradigma social dins aquest dualisme espanyol que celebra els gols a pesar de la seva història personal i que, alhora, el vol erigir en símbol d’un mestissatge sobre el qual construir una nova pàtria, i és quan entrem en aquest terreny de simbolisme polític i social que la necessitat de trobar un nou Messi dins una banyera esdevé anecdòtica en el context simbòlic real que cau sobre ell: ser l’hereu de Messi és una nota a peu de pàgina si el llegim com a continuïtat del Zidane a la França del 1998.

Per això s’ha de protegir aquest nano acabat de graduar de secundària i deixar-lo ser el que vulgui ser el dia de demà, perquè a aquesta edat és gairebé impossible tenir el discerniment per valorar la pròpia projecció dins la societat. I si rep la pressió de voler significar-se immediatament, el més lògic seria cometre dos errors clàssics: plasmar la voluntat paterna gens preparada per emetre una visió diàfana de la seva representació pública o, pitjor encara, acabar sent esclau de l’aprovació social fictícia a les xarxes socials pel simple gust d’agradar.

A partir d’aquí, l’hem de tractar com un jugador de futbol, com un jove que es va adormir a l’autobús rumb cap a la semifinal contra França, com una persona que serà oblidada per la urgència de la realitat si en el primer partit de lliga es trenca els lligaments encreuats i continua el purgatori clínic d’Ansu Fati, com un adolescent que ens alegrarà els diumenges a la tarda sabent que la responsabilitat de com arribem als partits dominicals és nostra: Lamine no s’ha de menjar les nostres misèries.

En definitiva, donem temps a Lamine per viure i espai perquè decideixi qui vol ser i com vol ser, i, d’aquesta manera, protegim-lo dels desitjos de buscar símbols per plasmar realitats concretes i per l’ambició de trobar messies humans que ens donin petites dosis de benestar dins les nostres vides anònimes: Lamine Yamal ha de ser Lamine i prou. Qualsevol altra opció serà fer-lo malbé abans d’hora.