Hi ha molts tipus d’aficionats a l’esport i, entre els incondicionals, la fauna és diversa i no sempre exemplar. Però una es reconcilia amb els valors originals de l’esport amb gent com els GirUNIns, el grup d’animació de l’Uni Girona, que es va crear a principis del 2018, amb una trentena d’integrants originalment, i que s’ha convertit en l’autèntica ànima de Fontajau. La seva fe en l’equip és infrangible, fins i tot en els pitjors moments, quan la tendència és buscar culpables i llançar la tovallola. Sempre hi són, d’una manera admirable. No només per animar la grada sinó en un munt d’iniciatives, que requereixen dedicació del temps personal, de manera altruista. Aquests dies, per exemple, s’estan organitzant per penjar cartells de la campanya d’abonament fins allà on puguin de la demarcació de Girona. No fallen a cites importants com la copa de la Reina, s’organitzen per anar a veure partits allà on faci falta, sempre gratant-se la butxaca i segurament sense el reconeixement que es mereixerien. Mimen les jugadores, no s’obliden de cap dels seus aniversaris, les animen quan passen mals tràngols com ara una lesió, són els primers a arribar i els darrers a marxar del pavelló, s’espremen el cervell per trobar nous càntics –que costa que tinguin el suport de la resta d’aficionats– i no són mai els instigadors de xiulets contra els de casa. Mai, mai, mai. Passi el que passi. Els GirUNIns són divertits, a estones descarats, són pocs però fan fressa com si fossin una munió, i això, en una afició com la gironina, a la qual tot sovint li costa treure’s la son de les orelles i desprendre’s de la vergonya, és un contrast meravellós.

La seva és una iniciativa neta, sempre en positiu, de suport incondicional malgrat que no sempre comparteixin el camí triat pel club. No hi ha retrets ni insults al rival, mai, cap ni un. I com costa de trobar, actualment, en qualsevol estadi o pavelló, una fidelitat tan autèntica i tan esportiva, en el sentit ampli i original de la paraula! Els GirUNIns, però, en moltes ocasions se senten sols. És cert que la seva perseverança no és fàcil de seguir i el seu convenciment a cegues, complicat de mantenir en alguns moments. No és pas que no tinguin esperit crític, sinó que la incondicionalitat sempre és la que fa decantar la balança. Situats al bloc 2 inferior del pavelló de Fontajau, es mantenen com un petit grup irreductible, amb canvis en els seus integrants però amb una continuïtat admirable al llarg dels anys. I la seva connexió amb la plantilla és total. El ritual que s’ha instaurat en acabar cada partit, sigui amb victòria o amb derrota, amb totes les jugadores aplaudint cap als GirUNIns, és el mínim reconeixement que es mereixen després de més de sis anys entregant-se en cos i ànima a l’equip.

Amb el compte enrere per a l’inici d’una nova temporada, la grada d’animació gironina fa una crida a sumar nous adeptes. I, sigui quina sigui la resposta, no tinguin cap dubte que la seva entrega no defallirà. No s’ha de subestimar, però, la seva devoció i resistència. I, des del club, cal mimar-los i cuidar-los, en la mateixa proporció que ho fan ells. I això vol dir molt. Seria realment dramàtic i una pèrdua sense precedents que un bon dia, al pavelló de Fontajau, no sonés el que ja és un himne oficiós de tots aquells que són seguidors del bàsquet femení gironí: “Som l’afició de l’Uni de Girona, som l’afició del millor club del món. Tenim, tenim, tenim un equip que enamora. Anem, anem, anem juntes fins al final!”