Cinquanta anys després de celebrar-se un mundial, Alemanya ha tornat a ser l’epicentre d’una gran competició internacional de futbol: l’Eurocopa. El 1974 16 seleccions disputaren un campionat en un context internacional marcat per la guerra freda, la dictadura de Pinochet i el conflicte araboisraelià. Com a columnista de política internacional (“La política en los pies”, Tele/eXprés) i com a cronista esportiu (“Mundial 74. Política y marketing”, Triunfo), Manuel Vázquez Montalbán fixà la seva mirada en aquest rerefons polític.

El mateix dia del partit inaugural entre la República Federal d’Alemanya i Xile, el periodista barceloní destacà les accions hostils contra la selecció sud-americana promogudes per grups de xilens refugiats, amb el suport de diverses organitzacions d’esquerres. A més, la policia temia un possible atemptat terrorista perpetrat per escamots àrabs residents al país. L’atenció mediàtica entorn el mundial el convertia en un escenari comunicatiu ideal per donar a conèixer les seves reivindicacions. D’altra banda, un sorteig malèvol emparellà les dues Alemanyes –occidental i oriental– al mateix grup. El resultat d’aquest enfrontament s’interpretaria com un senyal de l’hegemonia d’un bloc, i dels seus mètodes i sistemes, enfront de l’altre. La derrota dels occidentals provocà l’enuig de Müller i Beckenbauer amb la posició neutral del públic d’Hamburg.

L’Eurocopa també ha estat l’escenari en què les institucions, els jugadors o les aficions s’han manifestat respecte a algunes qüestions relacionades amb el panorama polític, com ara la guerra d’Ucraïna, l’odi generat pel conflicte dels Balcans i l’ascens dels partits d’extrema dreta. En el partit contra Ucraïna, els aficionats romanesos exhibiren una bandera de la República Popular de Donetsk i celebraren la victòria amb crits a favor de Putin. Els futbolistes ucraïnesos entonaren el seu himne amb una bandera lligada al coll per recordar el drama que viu el seu país.

Tot i no haver-hi enfrontaments directes entre les nacions sorgides de l’antiga Iugoslàvia, les ferides encara obertes també van supurar als estadis. Daku festejà l’empat d’Albània davant Croàcia amb la seva afició proferint insults contra Macedònia del Nord. I, durant el partit, ambdues aficions corejaren “matar el serbi”, fet que comportà l’amenaça de Sèrbia d’abandonar el torneig.

Finalment, en les rodes de premsa prèvies als partits, jugadors d’ascendència africana com ara Dembélé, Koundé, Thuram i Mbappé feren una crida a la participació dels joves en les eleccions franceses per aturar l’avenç de l’extrema dreta, contrària a la immigració. Posteriorment, no van amagar a les xarxes socials la seva alegria per la derrota del partit de Le Pen. Dos dies abans, la UEFA havia sancionat l’heroi turc Demiral per celebrar els gols davant d’Àustria amb el gest dels Llops Grisos, un grup supremacista i feixista representat políticament pel partit ultranacionalista MPH (soci de govern del president Erdogan).

En la seva anàlisi política del mundial d’Alemanya (1974), Vázquez Montalbán afirmava: “Els peus dels futbolistes no poden enderrocar governs ni molt menys sistemes, però poden potenciar o deteriorar imatges.” Mai no sabrem del cert quina ha estat la repercussió de les declaracions dels jugadors francesos en el desenllaç final de les eleccions legislatives del seu país, però de ben segur que els seus peus –no van ser eliminats fins passades les votacions– i, sobretot, les seves veus afavoriren la mobilització d’un determinat tipus d’electorat identificat amb una França més oberta i plural.

En canvi, potser un excés d’optimisme traí Montalbán en constatar “un descens del patriotisme entre el públic” i augurar “un futur de futbol distès i dessacralitzat ben jugat per professionals”. Malauradament, l’Eurocopa ens ha deixat suficients exemples de com els campionats internacionals continuen sent un entorn procliu per a l’expressió d’un sentiment nacionalista excloent i bel·ligerant que roman latent entre alguns aficionats i futbolistes i del qual els governants miren de treure profit.

Els diferents agents implicats en l’univers futbolístic tenen una responsabilitat civil i ciutadana que han d’exercir davant determinades manifestacions socials. La UEFA no ha de vetllar només pels valors d’igualtat de drets, inclusió, respecte a la diversitat, dignitat personal i unitat pel bé comú –pla estratègic 2024-2030– dins les seves competicions, sinó també al si de totes les societats i nacions del món. Només així el futbol deixarà de ser un simple entreteniment lucratiu per convertir-se en un instrument de transformació social que garanteixi una convivència pacífica i ens faci guanyar en qualitat humana. Lamine Yamal i Nico Williams poden esdevenir dos referents icònics d’aquest canvi de mentalitat.