Diven­dres començaran els jocs olímpics d’estiu a París. Segons els dis­cur­sos ofi­ci­als dels mem­bres del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal seran dies en què reg­na­ran els valors olímpics de pau, ger­ma­nor, har­mo­nia i no bar­re­jar esport i política. Qual­se­vol que tin­gui ulls a la cara sap que és men­tida. En els jocs olímpics, com gai­rebé en totes les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves d’alt nivell de selec­ci­ons, els valors més impor­tants són el patri­o­tisme i la lluita per gua­nyar. No veu­rem els mem­bres de la família reial espa­nyola com a espec­ta­dors d’esports en què no hi ha pos­si­bi­li­tats que algú amb pas­sa­port espa­nyol obtin­gui una meda­lla. Saben que l’impor­tant no és par­ti­ci­par, sinó gua­nyar.

Ara bé, per a molta gent els jocs olímpics són sobre­tot un moment per veure esports que nor­mal­ment no seguim o no tenim l’opor­tu­ni­tat de veure. Alguns canals de tele­visió en obert –i d’altres de paga­ment– durant quinze dies ens duran a la pan­ta­lla del tele­vi­sor, de l’ordi­na­dor o del mòbil els millors espor­tis­tes de dis­ci­pli­nes ben dife­rents.

En la majo­ria d’esports cada vegada és més impor­tant la con­dició física. En el fut­bol, per exem­ple, cada vegada és més difícil tro­bar un por­ter o un cen­tral que faci menys de 180 centímetres, o un juga­dor de camp que no sigui un atleta amb una con­dició física excel·lent. Els jocs olímpics, en canvi, demos­tren que es pot acon­se­guir la glòria des de dife­rents tipus de mides, que gai­rebé totes les ana­to­mies poden tro­bar un esport ade­quat.

Hi ha molts esports en els quals gai­rebé tots els gua­nya­dors són alts i forts. Ciclisme en pista, natació, rem i tants altres en serien bons exem­ples. Els cos­sos molt més alts que poden jugar a bàsquet. Però per a la gimnàstica, tant la rítmica com l’artística, com més bai­xet millor, igual que per a l’equi­tació.

Segu­ra­ment l’esport que mos­tra millor que cada cos pot tro­bar la seva espe­ci­a­li­tat és l’atle­tisme. A mesura que va aug­men­tant la distància de la cursa va bai­xant el pes i l’alçada dels atle­tes. Els 100, 200 i 400 metres estan plens de cos­sos alts i mus­cu­lats. Els de mig fons ja pesen menys, i pot­ser és on hi ha més vari­e­tat. I a la marxa i a la marató sem­bla que només hi hagi pell i os. Però no, també hi ha els músculs i ten­dons, segu­ra­ment els més resis­tents.

En canvi als salts són molt alts i prims, espe­ci­al­ment els d’alçada i tri­ple salt. No tant a la perxa, en què entren molts altres fac­tors. Els dels llançaments, en canvi, són alts i gros­sos, espe­ci­al­ment els de pes i mar­tell, més que que no a disc o jave­lina.

Hi ha d’altres esports, en canvi, en els qual l’ana­to­mia compta menys. En el tir amb arc i el tir al plat no importa tant que siguis alt, baix, gras o prim, sinó que es tracta d’aguan­tar el pols i con­tro­lar els ner­vis.

Tenim quinze dies per davant per veure esports que nor­mal­ment no podem veure. Hal­te­rofília, bàdmin­ton, piragüisme, rem, esgrima, lluita lliure i gre­co­ro­mana, surf, els dife­rents tipus de ciclisme i de natació, salts de tram­polí, ten­nis de taula i atle­tisme. Molt per triar i reme­nar.

No podem esco­llir les car­tes que la vida, la genètica o la natura ens ha donat. La gràcia, si vols anar als jocs olímpics, però també en l’àmbit labo­ral i a la vida en gene­ral, és saber a què dedi­car-te a par­tir del que pots fer i del que vols fer, perquè no cal que tots fem el mateix.