Gibraltar 1 Espanya 0
“Gibraltar es español, español!” La proclama anterior, transformada en càntic, es va poder sentir fa pocs dies a la plaça de La Cibeles de Madrid, en l’acte de celebració de la victòria de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa. Els que van pronunciar-la no van ser dos hooligans del públic, sinó dos jugadors de futbol; concretament, el capità de la Roja, Álvaro Morata, i un altre dels migcampistes, Rodri. Aquest segon, encara que sembli mentida, juga a la Premier League, una circumstància que el seu company de selecció, Marc Cucurella, es va encarregar de recordar-li. Rodri, però, no va fer-li gaire cas i va seguir com si res. L’endemà, el Daily Express afirmava que “les seves pallassades podrien provocar-li problemes quan torni a Anglaterra”. L’arenga dels jugadors va ser corejada per una part del públic. Entre els més entusiastes hi havia alguns polítics del Partit Popular, com ara l’alcalde de la capital del regne, José Luis Martínez Almeida. Quan van preguntar-li sobre aquesta circumstància, l’alcalde no va mostrar senyal de voler rectificar. Ans al contrari, es va abonar al populisme i va deixar anar: “Pensar que Gibraltar és espanyol, ho pensem molts espanyols. El que intentem és passar una bona estona sense ofendre ningú.”
No sembla que les autoritats de Gibraltar o la premsa anglesa passessin una “bona estona”. L’endemà mateix es van afanyar a qualificar els càntics com a “rancis”; i van afirmar que era “totalment innecessari barrejar un gran triomf esportiu amb afirmacions polítiques discriminatòries que són molt ofensives per als gibraltarencs”. També van dir que “l’ús lamentable de la plataforma de celebracions per haver guanyat l’Eurocopa per promoure la idea de la usurpació del territori de Gibraltar és contrari al principi que l’esport no s’hauria de fer servir per fomentar cap ideologia política polèmica”. L’Associació de Futbol de Gibraltar encara va anar més enllà i va presentar una queixa davant l’organisme rector del futbol europeu, la UEFA.
Es fa difícil imaginar per quins set sous a un jugador de futbol se li va acudir barrejar una reivindicació territorial en una celebració esportiva. El rival d’Espanya a la final de l’Eurocopa havia estat Anglaterra; i, segons sembla, alguns afeccionats espanyols s’havien dedicat a recordar el cas de Gibraltar a través dels seus càntics. Però ni això, ni l’eufòria incontrolable, ni el desig de “passar una bona estona” de l’alcalde de Madrid semblen justificacions suficients. De fet, el crit “Gibraltar es español!” és un spin-off del “Gibraltar español” que durant anys es podia sentir a les manifestacions falangistes que es convocaven davant de l’ambaixada britànica. Alguns anys després, el crit es va transformar en cançó de la mà d’un cantant anomenat José Luis y su guitarra. En el moment de presentar-la, va dir que “feia més de 250 anys que es promocionava”; una referència al Tractat d’Utrecht (1713), a través del qual s’atorgava a la corona anglesa la “plena i entera propietat de la ciutat i el castell de Gibraltar”.
De moment, el màxim organisme del futbol europeu ha obert un procediment disciplinari als dos jugadors de la selecció espanyola. Els acusa de violar quatre articles del reglament disciplinari: vulneració dels “principis generals de conducta”, “violació de les normes bàsiques de conducta”, “utilització d’esdeveniments esportius per fer manifestacions de caràcter no esportiu”, i per “desprestigiar l’esport del futbol i la UEFA en particular”. Veurem com acaba tot plegat; però, de moment, la polèmica que va desfermar-se a la plaça de La Cibeles la perd la selecció espanyola i “Gibraltar continua sent Gibraltar”.